Els que pertanyem a un partit polític i militem activament sabem de primera mà el difícil que és mantenir l’equilibri entre el propis principis i les actuacions quotidianes de la teva organització.
Molt sovint els militants polítics ens trobem en la disjuntiva d’acceptar les decisions d’una majoria -per això estem en un grup democràtic organitzat- en front de les nostres pròpies idees. Normalment les diferències no són importants, són d’aspectes tangencials i les voluntats majoritàries respecten els principis del partit.
Els militants dels partits polítics també sabem que, malauradament, que per molt democràtica que sigui la teva organització existeixen diferents tractes des de la direcció als seus membres. Segons quin sigui el teu pedigrí, segons quin sigui el teu currículum, segons el barri on vius, segons qui t’apadrina el teu posicionament dins l’organització serà un o altre.
Als partits, com a la societat, hi ha persones que sobresurten d’altres. Als partits, com a la societat, tothom té dret a progressar, a arribar a dalt de tot. Però, no ens enganyem, no tothom té les mateixes possibilitats. No tothom pot arribar a “dalt”, només uns quants arriben; alguns s’ho han treballat, altres el seu pedigrí els ha obert el pas.
La majoria dels militants del partits polítics no tenim intenció d’utilitzar el partit com a ascensor social, en canvi aportem el nostre temps i esforç per intentar aconseguir un món millor (segons les diferents òptiques de cada partit).
Per això, i per moltes altres coses més, als militants dels partits no ens agrada que alguns privilegiats, alguns amb pedigrí o amb padrins, tinguin un predicament especial a la premsa. No ens agrada que algun d’aquests personatges utilitzin l’amenaça velada, quan no el xantatge, de produir un cisma, una escissió o fins i tot un simple esquinç a l’organització si no es tenen en compte les seves exigències. Aquests personatges quan arriben a aquests extrems passen de ser admirats -o respectats- a ignorats quan no odiats.
Tothom té dret a decidir, a canviar d’opinió, a escollir. Però quan es pertany a un grup el que ha de prevaldre són els interessos del col•lectiu front els dels individus ; això és la democràcia i té les seves regles. Tothom té dret a voler abandonar un grup i passar a un altre, però el que els militants dels partits (de tots) demanem es que es faci d’una manera honesta i silenciosa, sense fer mal.
A ningú se li escapa que als militants socialistes ens ha fet mal que un destacat membre del partit se’n vagi de conseller de cultura del govern del president Mas. És un cop fort en la línia de flotació, sobretot quan en Mascarell fins fa uns dies es volia presentar com alcaldable a la ciutat de Barcelona pels socialistes. Estava negociant a dues bandes? Mascarell buscava on podia treure més profit? Però també és un cop fort pels militants de Convergència i Unió, o és que no tenen gent preparada dins les seves rengles? O potser és la demostració que a CiU no tenen un projecte cultural propi?
En tot aquest assumpte tots hi sortim perdent: els socialistes perden un dels seus membres, els convergents són menystinguts pels seu líder, el president Mas ja se’l compara com un aprenent de Sarkozy per promoure el ”transfuguisme” fixant a camp contrari. En Mascarell ja no tindrà la consideració dels que creuen en la lleialtat.
Els que militem en partits polítics ens sentim enganyats; no ens agraden aquells que canvien de samarreta per diners o, com en aquest cas, per un càrrec. Per desgràcia la història n’està plena d’aquests personatges. Se’ls coneix pel nom de mercenaris.
Nota: la foto que il•lustra l’article és d’un “Mascarell camablau”
Molt sovint els militants polítics ens trobem en la disjuntiva d’acceptar les decisions d’una majoria -per això estem en un grup democràtic organitzat- en front de les nostres pròpies idees. Normalment les diferències no són importants, són d’aspectes tangencials i les voluntats majoritàries respecten els principis del partit.
Els militants dels partits polítics també sabem que, malauradament, que per molt democràtica que sigui la teva organització existeixen diferents tractes des de la direcció als seus membres. Segons quin sigui el teu pedigrí, segons quin sigui el teu currículum, segons el barri on vius, segons qui t’apadrina el teu posicionament dins l’organització serà un o altre.
Als partits, com a la societat, hi ha persones que sobresurten d’altres. Als partits, com a la societat, tothom té dret a progressar, a arribar a dalt de tot. Però, no ens enganyem, no tothom té les mateixes possibilitats. No tothom pot arribar a “dalt”, només uns quants arriben; alguns s’ho han treballat, altres el seu pedigrí els ha obert el pas.
La majoria dels militants del partits polítics no tenim intenció d’utilitzar el partit com a ascensor social, en canvi aportem el nostre temps i esforç per intentar aconseguir un món millor (segons les diferents òptiques de cada partit).
Per això, i per moltes altres coses més, als militants dels partits no ens agrada que alguns privilegiats, alguns amb pedigrí o amb padrins, tinguin un predicament especial a la premsa. No ens agrada que algun d’aquests personatges utilitzin l’amenaça velada, quan no el xantatge, de produir un cisma, una escissió o fins i tot un simple esquinç a l’organització si no es tenen en compte les seves exigències. Aquests personatges quan arriben a aquests extrems passen de ser admirats -o respectats- a ignorats quan no odiats.
Tothom té dret a decidir, a canviar d’opinió, a escollir. Però quan es pertany a un grup el que ha de prevaldre són els interessos del col•lectiu front els dels individus ; això és la democràcia i té les seves regles. Tothom té dret a voler abandonar un grup i passar a un altre, però el que els militants dels partits (de tots) demanem es que es faci d’una manera honesta i silenciosa, sense fer mal.
A ningú se li escapa que als militants socialistes ens ha fet mal que un destacat membre del partit se’n vagi de conseller de cultura del govern del president Mas. És un cop fort en la línia de flotació, sobretot quan en Mascarell fins fa uns dies es volia presentar com alcaldable a la ciutat de Barcelona pels socialistes. Estava negociant a dues bandes? Mascarell buscava on podia treure més profit? Però també és un cop fort pels militants de Convergència i Unió, o és que no tenen gent preparada dins les seves rengles? O potser és la demostració que a CiU no tenen un projecte cultural propi?
En tot aquest assumpte tots hi sortim perdent: els socialistes perden un dels seus membres, els convergents són menystinguts pels seu líder, el president Mas ja se’l compara com un aprenent de Sarkozy per promoure el ”transfuguisme” fixant a camp contrari. En Mascarell ja no tindrà la consideració dels que creuen en la lleialtat.
Els que militem en partits polítics ens sentim enganyats; no ens agraden aquells que canvien de samarreta per diners o, com en aquest cas, per un càrrec. Per desgràcia la història n’està plena d’aquests personatges. Se’ls coneix pel nom de mercenaris.
Nota: la foto que il•lustra l’article és d’un “Mascarell camablau”
