La unió fa la força

Sovint els humans i les humanes donem les coses per fetes abans que es produeixin. Suposem - basant-nos en experiències anteriors – que es el que passarà i ens preparem per afrontar-ho el millor possible.

Donem per feta la victòria d’un equip sobre un altre molt abans que el partit es jugui, no deixem espai al dubte. El gran es menjarà sempre al petit.

En política aquesta resignació davant a fets que encara no s’han produït està molt de moda. Els que construeixen d'una manera esbiaixada i intencionadament els estats d’ànim de la població - la premsa i els sociòlegs – ens han acostumat als simples mortals a acceptar sense protestar el nostre destí. I així ens va.

Crec que no tot està perdut, si tots i totes fem un esforç encara tenim temps de poder girar la truita. Oi que m’enteneu?

Com a reforç de les meves paraules us deixo amb un vídeo que m’he trobat. Qui ens havia de dir que un os sortiria derrotat davant d’unes vaques?

La Mercè, la Damm i la dona gegant

Gràcies a un bon amic, jugàvem de petits i ja més grandets ens passàvem llibres, discs i còmics, he descobert que el cartell que ha editat la Damm per les festes de la Mercè d’enguany està inspirat en el poster d'una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958. La peli en qüestió es deia “ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “ i aquí la vam conèixer com: “El Ataque de la Mujer de 50 pies”.

No tinc res en contra a recuperar antics grafismes, al contrari, es bo recordar que als anys 50 també es feien coses bones.

Us deixo amb el “trailer” del film ” ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN”, és magnífic.

La importància del color

Diuen tot es veu segons el color del cristall amb que es mira. Es cert. Si doneu un cop d’ull a aquestes imatges, podeu veure la mateixa foto d’una mercat a la India, una en color i l'altra en blanc i negre. La primera suggereix vida i animació, la segona només una massa de persones, atapeïment.

A la vida sempre podem veure els reptes que ens trobem de diferents maneres, cal que sapiguem triar la sortida més adient. Proposo que triem la més acolorida.

Així, no

El proper 29 de setembre els sindicats i altres organitzacions socials han cridat a la ciutadania a la vaga general sota el lema “Així, no”. Les raons de la vaga són múltiples i diverses però fonamentalment són per aturar la reforma laboral proposada pel govern d’en Zapatero.

Segons els sindicats, la reforma dóna més poder als empresaris, facilita l’acomiadament i l’abarateix, incrementa la temporalitat...Totes aquestes mesures afegides a les ja preses com la de la congelació de pensions o la de la reducció dels salaris dels funcionaris han motivat a la crida per una vaga general. Una vaga general legítima i justa que tindrà les seves conseqüències -per bé o per mal- en el futur immediat d’Espanya i de tots els seus treballadors i de les seves treballadores. Espero que tot vagi bé.

Fins ara els sindicats han portat les coses força bé. De la vaga se’n parla, veurem quin seguiment tindrà, els desitjo el millor. Només una queixa; no és de rebut que en una societat democràtica on et pots comunicar de moltes maneres s’embruti intencionadament el mobiliari urbà. Els contenidors de brossa de Barcelona, o al menys els del meu barri, són plens de cartells convocant la vaga. No podien enganxar-los a les columnes anunciadores -els pirulins- que estan repartides per tota la ciutat?

En definitiva: dret de vaga sí. Però embrutant la ciutat: Així, no.

El miracle

Que les situacions adverses aguditzen l’enginy és un fet. La crisi fa espavilar, fa miracles. Com exemple del que dic fixeu-vos en el personatge de la foto que ha après a córrer sobre l’aigua per aconseguir caçar ànecs.

Correbous: el que s’arriba a fer per un grapat de vots

Vull felicitar a els diputats i les diputades hipòcrites que van prohibir les curses de braus però que han “blindat” els correbous. Vull aclarir, per tal que quedi clar, que la meva felicitació es un mer sarcasme. Cambiar de criteri per un grapat de vots és molt lleig.

També m’agardaria recordar als i les que creuen que s’ha blindat la celebració de ls correbous a Catalunya que els ocupants del blindat americà de la foto també el creien blindat.

Tard d’hora els correbous s’aboliran.

Qüestió de banyes

Des de temps immemorial a la societat occidental el fet de ser “enganyat” per la parella es coneix d’una manera col•loquial com portar banyes. Els fet de portar-les ha estat motiu de compassió quan no de burla.

A ningú li agrada ser traït, i menys que sigui de domini públic, per això m’ha cridat l’atenció aquesta foto on dues joves porten d’una manera ostentosa una magnífica cornamenta. Serà que la societat està canviant i ara ens agrada publicitar orgullosament que som enganyats?

Camí de la igualtat ...

Deixar-se anar pel Google et porta a trobar varietat de noticies, informacions o curiositats. Escurinyar per la xarxa aporta coneixements, avui per exemple m’he assebentat que el 19 de setembre de 1893 el governador de Nova Zelanda, Lord Glasgow, va signar una llei que regulava, per primera vegada a tot el món, el sufragi femení.

Nova Zelanda va ser doncs el primer país que va establir el sufragi per a les dones, era només un primer pas: se les permetia votar però no podien ser escollides. Per a poder-se presentar a les eleccions haurien d’esperar al 1919.

Però tot canvi de lleis, sobretot de les lleis que fan referència als drets de les persones, tenen una història darrera i també uns i unes protagonistes. En el cas que ens ocupa la cap visible del moviment sufragista a Nova Zelanda va ser Kate Sheppard. Sheppard a part d’aconseguir l’important recolzament de polítics, va organitzar juntament amb altres dones reiterades protestes i recollides de signatures. Com a tota lluita es van viure avenços i retrocessos, però la pressió finalment va obtenir els seus fruits.

Gràcies a l’esforç de gent com la Kate Sheppard tenim un món millor, però encara queda molt camí per recórrer, cal seguir treballant per un demà en igualtat.

Humor papal o terror fatal?

La visita del Papa a UK

No plou sempre al gust de tothom

Gat xinés, gat polit.

Sabíem que el gats són molt polits però aquest supera l‘exquisidesa.

Description:
Kitty sits up and eats from chopsticks

Description:
Kitty sits up and eats from chopsticks...

Description:
Kitty sits up and eats from chopsticks

Date:

08/19/10
03:02

Humor i burka

Joveneta, no pretendràs sortir vestida així!

Publicitat, religió i censura: el cas del gelats Antonio Federici

Una agosarada campanya de publicitat ha aixecat molta polseguera a Anglaterra. La marca italiana de gelats Antonio Federici, aprofitant la propera visita del Papa a Anglaterra, ha farcit les immediacions de Westminster amb cartells publicitaris amb unes imatges impactants.

Uns capellans a punt de petonejar-se, una monja prenyada o un capellà i una monja tenint relacions sexuals són algunes de les fotos triades per a la campanya. Fotos acompanyades de suggerents frases com “el petó de la sensació”, “concebuda immaculadament” o “el gelat és la nostra religió”.

La reacció no s’ha fet esperar. L’església catòlica anglesa ha protestat escandalizada, parla de la pèrdua de moralitat i de degradació. Altres organitzacions i particulars també s’han queixat. Advertising Standards Authority (ASA) que és l’organisme britànic encarregat de regular la publicitat ha actuat i ha decidit fer retirar la campanya. Fins aquí la noticia.


Penso que la maduresa democràtica d’una persona, d’un grup o d’una societat es demostra , en part, per la capacitat que es té en saber riure i ser crític de les seves virtuts i les seves mancances. Riures d’un mateix és sa i necessari. A alguns catòlics anglesos això no els va i han posat -mai millor dit- el crit al cel per la campanya. Llàstima que no han fet el mateix i han acceptat amb el seu silenci els constants abusos de membres de l’església catòlica contra menors. Són dues maneres de veure les coses. Es veu que profanar infants no es dolent, com que no es veu no existeix. El fariseisme és la norma de molts religiosos, amb mi que no comptin.

Per cert, felicitats als creatius de la campanya, han assolit els seus objectius. Tothom parla dels gelats Antonio Federici. Jo ja tinc ganes de tastar-los...

Amb perdó de les rates: Rates!

Dedicat a les persones oportunistes, als que canvien de camisa segons bufa el vent, els que callen on han parlar i que parlen on han de callar. A tots que els es creuen ser els escollits per la “divinitat”. Als que són el que són gracies als demés i que ara els ignoren i els infravaloren. En definitiva a les males persones.

(Demano perdó a les rates, les rates són animals infinitament superiors).

L’esport no sempre és bo

Des de sempre ens han dit que fer espot és molt sa. Ara fer esport està de moda, a les ciutats els gimnasos proliferen com a bolets. La famosa frase “mens sano in corpore sano” ens persegueix per tot arreu. Estar en forma ja és una forma de vida.

Però quan l’esport es barreja amb l’espectacle i la violència molt sovint passa a ser, como podeu comprovar a la foto, una salvatjada. Això de sa no en té res. Encara que siguin tradicions ancestrals i/o que donin molts beneficis la civilització moderna no ha de permetre aquestes barbaritats.

Quan començarem a prendre mesures?

Quan el que importa és el desgast de l’adversari...

D’aquí uns mesos la ciutadania de Barcelona es trobarà amb un repte important: l’elecció del govern de la ciutat. Per primera vegada, des de la transició, les enquestes donen com a possible guanyadora a la coalició de Convergència i Unió enfront a la candidatura socialista.

CiU està per sobre en les enquestes dels socialistes a Barcelona? Els que creuen en l’astrologia podrien dir que ha estat degut una estranya alineació de planetes, els religiosos dirien que són “els designis del Senyor”, però la realitat és una altra de molt més senzilla.

En democràcia la notícia, bona per uns i dolenta pels altres, no tindria res d’especial si no fos per la manera que s’ha arribat a aquesta situació. CiU i els seu candidat en Xavier Trias han jugat durant els darrers tres anys a desgastar a l’equip de govern municipal i en especial a l’alcalde Jordi Hereu. No poso en dubte la legitimitat d’aquesta conducta, crec que en democràcia tothom té el dret d’expressar-se com cregui més convenient dins la legalitat, el que no estic tan segur es que sigui bo per Barcelona la posada en qüestió constant i a qualsevol preu dels seus dirigents i de les accions del seu govern. Més encara quan l’actual govern d’en Jordi Hereu és el que té un grau de compliment més alt del seu programa en la història de la ciutat. Més encara quan en una època de crisi econòmica mundial, Barcelona es manté amb un endeutament raonable, tot i que fa un sobre esforç notable intentant suplir les carències en serveis competencials d’altres administracions sobretot en matèria d’ajuts socials.

En Xavier Trias, ajudat conscient o insconscientment per mols mitjans de comunicació, ha aconseguit instal•lar en una part de la ciutadania la idea que Barcelona va malament. Que l’alcalde no va. Amb el seu semblant amable i el seu somriure Trias ens ha enganyat a tots. Les seves paraules i les seves actuacions sempre, o gairebé, han estat negatives. D’oposició, però no d’una oposició lleial i digne. Juga a la contra però no fa propostes, no dóna alternatives. La seva actitud demostra que només treballa per a uns quants i no per a tots. Que només va a la seva.

Estic segur que si la població barcelonina conegués les idees d’en Trias Xavier per a la ciutat -les poques que té- les enquestes donarien una altre resultat però Trias ha optat pel més senzill, per atacar sense proposar.

Barcelona no es mereix això.

Medgar Evers, un exemple de llibertat

Tarda de dissabte. Una bona pel•lícula per TVE: “Fantasmas del pasado“. Va de la incansable lluita de la vídua de l'assassinat Medgar Evers, activista pels drets civils dels negres nordamericans, per tornar a reobrir el cas desprès de 25 anys i engarjolar el culpable. M’agraden aquest tipus de films, sobretot si es basen en fets reals i tenen final feliç.

D’es d’aquí vull retre el meu homenatge a totes aquelles persones -la majoria anònimes- que s’han jugat la pell, i molt sovint l’han perdut, per lluitar per la igualtat. Quan no hi ha igualtat no hi ha justícia i quan no hi justícia no hi ha llibertat... i sense llibertat no som res.

Bona la història de lluita d’en Medgar Evers, bona la lluita de la vídua, bona la lluita del fiscal (blanc). El món avança a millor amb persones com ells.

Em motiva la lluita pels drets civils, la lluita contra qualsevol tipus de discriminació. Tinc una especial facilitat per que aquests tipus d’històries em toquin la fibra; el dia que deixi d’emocionar-me davant la lluita contra la injustícia no valdrà la pena, deixaré de viure, seré un simple autòmat.

Wounded Knee

Aquets dies estic una mica baix de forma, una inoportuna lesió durant la segona setmana del mes d’agost ha acabat sent un trencament parcial de menisc. Les dues darreres setmanes se’m han fet interminables, arrossegant la cama per caminar i omplint-me de calmants fins a les orelles per amortir el dolor. Per sort el dilluns em faran una artroscòpia i sembla que aviat podré a tornar a fer vida “normal”, clar que com diu el Manuel Cáceres hauríem de definir què és això de vida normal.

Avui, seguint una conya particular sobre la meva debilitat per les pelis de “l’oest” amb l’Amanda Ramos, i lligant-ho amb el meu genoll lesionat he recordat “la massacra de Wounded Knee”.

El 29 de desembre de 1890 més 500 soldat del famós setè de cavalleria van rodejar un campament dels indis lakota per tal de conduir–los cap a un tren que els havia de deportar. No s’ha aclarit ben bé però la cosa no va acabar com era prevista i 135 lakotes, dones i nens inclosos, i 25 soldats van acabar morts.

Una mostra més del salvatges que poden arribar a ser el humans. Però “Wounded Knee” només és un exemple, fets d'imposició del fort sobre el dèbil passen molt sovint, massa sovint. Tots en som una mica responsables: uns per fer-ho i els altres per tolerar-ho. Callant i baixant el cap no es construeix un món millor.

Putes, bagassers i la política de l’estruç

Quan s’acosten les eleccions polítics de molts colors ens sorprenen, o no, amb propostes del més estranyes, forassenyades, impossibles, demagògiques... amb la intenció de captar vots. La fórmula deu ser productiva per què s’utilitza una i una altra vegada. Aquesta setmana, sense anar més lluny, el candidat de CiU Artur Mas ha llençat la promesa de que si guanya les eleccions prohibirà la prostitució en carreteres i espais públics. El motiu, segons la notícia d’agència, és que es dóna un missatge especialment negatiu per a la joventut.

Parlem una mica del tema. D’entrada he de dir que no he entès mai el fet que algú pugui pagar a algú altre per aconseguir favors sexuals. No m’agrada cap mena d’explotació de les persones i per tant no puc estar d’acord en cap mena d’explotació sexual - consentida o no -. Però el que també tinc clar és que si ha gent que es prostitueix és per què hi ha la demanda suficient. Negar la prostitució és, doncs, negar una realitat. Una altra cosa és quina actitud hem de prendre davant el fet d’una manera col•lectiva.

Existeix sobre el tema de la prostitució un etern debat entre els que la volen legalitzar i els que no, tot amb molts matisos. Personalment estic en contra de la legalització, estic i intento lluitar per a la seva desaparició, però reconec que això no és gens fàcil.

Estic a favor de prendre mesures més radicals contra els usuaris, contra els bagassers, amb la penalització ja sigui via penal o pecuniària. Els països que ho han aplicat (Suècia) el tràfec de dones ha disminuït considerablement. Un bona educació en línia a sensibilitzar sobre la vulneració dels drets de les persones i una desaprovació social dels bagassers -“els puteros”- també seria efectiva.

Aqueat estiu he tingut l’oportunitat de visitar la magnífica ciutat d’Amsterdam on la prostitució està permesa. El famosos aparadors del “Red light district” on les dones ofereixen els seus cossos i els possibles clients i turistes les observen des del carrer em sembla un espectacle realment molt denigrant i lamentable. Que el barri i les putes s’utilitzin com a símbols turístics de la ciutat no em sembla de rebut, vanagloriar-se de l’explotació sexual de les persones no hauria cabre en cap magí en ple segle XXI. El model no m’agrada.

Però tornem al principi, les declaracions d’en Mas. Amagar la prostitució no serveix de res, s’ha de combatre el problema no amagar-lo. Es creu en Mas, com els estruços, que pel fet de que no es vegi una cosa aquesta no existeix? Amagar la pols sota l’estora no fa desaparèixer la pols de casa. En política, si es vol governar i ser seriós, no podem amagar la realitat. Prometre a tort i a dret només serveix per enganyar.

Els castells indis són més alts

La noticia curiosa d’ahir era que a la Xina, a la població de Hangzhou, tenen una colla castellera. La colla va fer una actuació aprofitant el dia de Catalunya a l’Expo de Xangai. Resulta que un industrial xinés que fa anys que té negocis amb Catalunya i ha incorporat a aquesta activitat entre els seus assalariats.

Avui, un bon amic m’ha enviat una fotografia que va ser publicada al Guardia d’ahir. A la India, a Mumbai es fa un festival anual anomenat Krishna Janmashtami on grups de joves formen torres humanes -que assoleixen els dotze pisos d’alçada- per tal d’arribar al premi d’un pot ple de fruita. Les torres, el Guardian les anomena piràmides, recorden molt als nostres castells: una bona pinya, folre, manilles. Potser no són tan elegants, però són més altes.

Per acabar i dedicat a aquells que es creuen únics; els castells indis són una nova demostració que en aquest món globalitzat ningú és propietari de la veritat absoluta.

La fugida d’Irak

Diran el que vulguin, però em sembla que no s’ha solucionat res en tots aquets anys de confrontació. Els problemes de fons es mantenen i s’ha obert una esquerda que serà difícil de tancar. La societat civil està dividida, les lluites polítiques i religioses són el pa de cada dia, atemptats inseguretat. Els soldats se’n van però deixen un panorama trist i negre.