Mentides arriscades

La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

Un cartell de Barcelona

Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.

Si estirem fort ...

Estem en època de recessió econòmica i alguns volen aprofitar l’ocasió per desmantellar sense cap tipus de mirament tots aquells avanços socials que s’han aconseguit gràcies a molts anys de lluites, negociacions i compromisos. Aquests "alguns, que tenen noms i cognoms, s’aprofiten que la majoria de la població europea desprès de gaudir durant un llarg període d’anys d’un benestar generalitzat ha oblidat que cal lluitar, dia a dia, per no perdre els drets conquerits.

Ahir alguns, bastants però podrien haver estat molts més, vam sortir en contra la reforma laboral. Malauradament amb això no n’hi haurà prou, és hora de despertar, de treure’ns la son de les orelles! No podem, ni hem, de renunciar a res. Reivindicar i preservar els drets conquerits passa a ser una necessitat imperiosa, és una acte de legítima defensa.

El personatge de la foto, el pitroig americà (turdus migratorius), ho té clar. Sap que si estira ben fort finalment aconseguirà la seva presa, en aquest cas un cuc de terra. La pregunta és: ho tindrem nosaltres els humans tan clar i desenterarrem tots els nostres cucs?

La palla a l’ull d’un ex

No qüestiono que en l’àmbit de la política tothom tingui el dret a opinar, al contrari penso que és bo que cadascú s’expressi lliurement. El que també penso és que cal ser una mica curós i conseqüent amb les afirmacions que es fan, sobretot quan provenen de persones que han tingut al llarg de la seva vida política nombroses responsabilitats.

El socialista Celestino Corbacho, ex alcalde d’Hospitalet, ex president de la Diputació de Barcelona, ex ministre, ex diputat a Corts, ex primer secretari de L’Hospitalet, ex membre electe de l’executiva del PSC i actualment diputat al Parlament de Catalunya i president de la mesa del Consell del PSC -i segur que em deixo algun altre càrrec- ha fet el dia de Carnaval unes polèmiques declaracions recollides al diari el País on afirma que veu les mateixes cares al PSC des de fa 15 anys i qüestiona la renovació dels socialistes catalans.

Corbacho, que està en primera línea de la política des de la transició, va lluitar fins el darrer moment per estar a la nova executiva del PSC. Ara es permet el luxe de criticar-la, de posar pals a les rodes només pel fet que no hi ha pogut entrar per la porta gran. Critica l'executiva del PSC tot i que com a president del Consell Nacional hi ha entrat per la porta del darrera.

Potser estigui equivocat, però exercint el meu dret a opinar -el mateix que té en Corbacho-, crec en Celestino Corbacho no és, ni pot ser, el paradigma de la renovació del PSC, que és lleig que critiqui pel fet de no estar. Que si té una mica d’humilitat política hauria de recordar que gent amb molt bones i millors qualitats polítiques -poseu el aquí els noms que vulgueu- han deixat d’estar a l’executiva del Partit i ho accepten amb naturalitat. Que potser al “Celes“ ja se li ha passat l’arròs polític. Que és hora que es tregui la palla de l’ull.

Franco per sempre

Alguns que fa anys que voltem per aquest món aquest treball artístic d’Eugenio Moreno ens posa els pels de punta. Tot i això és molt bo tenir memoria i recordar temps que no haurien de tornar mai.

Una visió intencionadament esbiaixada del 10è congrés del PSC Barcelona

Per fi s’ha acabat el 10è congrés del PSC Barcelona. Per mi han estat un parell de mesos de força feina: ponències, reunions, debats, assemblees, fotocòpies, planificacions, dubtes, credencials, sopars, visualitzacions, llistes, esmenes, taules, candidats, acords, repeticions, aliances, incorporacions, innovació, participació, molts consensos i pocs dissensos, votacions, delegació, resultats i agraïments... Això i molt més ha estat el “meu“congrés.

Passades unes hores, ja descansat, m’agradaria destacar alguns dels aspectes que des d’una òptica estrictament personal em quedaran a la memòria d’aquest esdeveniment.

En primer lloc la gran notícia del congrés: la decisió d’en Jordi Hereu de deixar la presidència del grup municipal socialista i l’anunci que abandonarà en breu la seva acta de regidor. Al marge del ressò mediàtic i de les repercussions polítiques -dins i fora del PSC- i ciutadanes que sense cap mena de dubte tindran, cal ressaltar l’actitud demostrada per en Jordi. Tal i com vaig intentar expressar en meva intervenció al plenari, Hereu ha fet un gest de generositat democràtica que només fan aquelles persones que avantposen els interessos del col•lectiu per davant dels propis. Gràcies de tot cor Jordi per ser, abans que res, persona.

En segon lloc la frase del congrés: Santi Castellà, president del Moviment Laic i Progressista en la seva intervenció a la inauguració en la seva condició de convidat al congrés ens va recordar que “Més enllà del partit hi ha vida”. Una afirmació que pot semblar trivial però que reflexa, agradi o no, el que ha estat una realitat dels socialistes els darreres anys: la desconnexió i l’allunyament del dia a dia de la nostra societat. Per sort sembla que aquest congrés serà el punt d’inflexió i que ha servit per posar les bases per la reconstrucció del projecte dels socialistes barcelonins a la nostra ciutat i la seva reconnexió amb la ciutadania.

En tercer lloc l’obertura i claredat: que en ple congrés Xavier Rius, un periodista gens sospitós de ser prosocialista, afirmi en un tuit: “Feia temps que no veia un congrés de partit tan transparent” demostra que alguna cosa estem fent bé, que anem per bon camí.

En quart lloc: 240 delegades i delegats treballant per arribar a acords, per fer propostes, per consensuar; les votacions a la búlgara queden al calaix dels records, tot evidencia que els temps i les formes dels socialistes estan canviant.

Per acabar i el més important de tot: el recolzament, l’amistat i la confiança que en moments polítics difícils i complicats m’han donat i m’estan donant moltes companyes i companys de les Corts, persones que em recorden des del seu altruisme el projecte d’agrupació participatiu i integrador que compartim. Un projecte que aglutina a molta gent i que no pot quedar al marge del futur.