"Regal del poble americà"

Els dies de festa llegeixes el diari d’una forma pausada, t’atures en noticies que durant la setmana per la manca de temps no en fas gaire cas. Avui m’ha cridat l’atenció un breu article, un simple peu de pàgina sobre les relacions de la població haitiana i els soldats americans al diari el Público.

L’article en qüestió parla de les diferents reaccions que tenen els afectats pel terratrèmol amb els soldats que teòricament venen per fer una ajuda humanitària però que sovint ultrapassen la seva missió amb controls policials de zones de la ciutat de Port Prince.

Tot és discutible i el paper dels soldats porta polèmiques a tot arreu del món, a Haití l’actuació dels militars americans té els seus defensors i els seus detractors. Com que em falta informació no opinaré.

El sí que em vull posicionar és sobre les galetes que reparteixen entre els afectats. Són barretes energètiques que donen la suficient energia per aguantar 24 hores sense ingerir menjar. Fins aquí perfecte, cap queixa. El que no m’agrada és que als embolcalls al costat de la bandera dels Estat Units es pugui llegir “regal del poble americà”. Em suggereix una pregunta: és ajuda humanitària a simple propaganda política? Sigui el que sigui, donada la situació que es viu a Haití, no em sembla gaire ètic. Sempre havia cregut que la solidaritat era una altra cosa.

La foto del líder

Quan jo era jove els “moderns” deien que una imatge valia més que mil paraules. Han passat els anys i aquesta frase s’ha transformat en un axioma intocable i inqüestionable dins del món de la política.

Els assessors dels polítics - els amics, els analistes, els consellers, els publicistes, els gurus – són uns personatges que viuen amb la pressió de les enquestes al clatell, són personatges que el desbordament d’esdeveniments, el dia a dia, no els deixa veure el més enllà. Viuen del “resultadisme” immediat. Doncs bé aquest assessors sovint pensen més en la “foto” que en el contingut, i això a la llarga es paga.

Parlem, per exemple, de fotos de líders. Qui no recorda la foto de les Azores aquella on surten somrients Aznar amb Barroso, Blair i Bush desprès de pactar la seva monstruosa intervenció a Irak? Quin preu ha hagut de pagar el PP per aquella foto? Vaticino una altra foto que es farà famosa, la del “laic”Zapatero llegint un passatge de la Bíblia davant Obama i una cort de ultra conservadors nord-americans. Quines conseqüències tindrà? Ha valgut la pena deixar de banda els principis per fer-se-la? Han valorat els assessors quantes persones ens hem emprenyat, un cop més, veient-la?

El marketing polític ens està fent perdre el nord a tots. Vivim sota l’imperi de la imatge sobre la ideologia. Tot és imatge -falsa o no, però imatge- . Tota acció està meditada pel moment, com a màxim per l’endemà, no es pensa en el futur. Els principis es deixen de banda. Tots els “experts” dels partits busquen el que no existeix: el centre.

En política no hem de renunciar als canvis a qualsevol àmbit, al contrari, hem de potenciar-los. També són necessaris els canvis en la comunicació de la política, s’han esprémer tots els mitjans per establir una bona relació amb la ciutadania. Les noves tecnologies poden i han d’ajudar a millorar aquesta comunicació, poden i han de facilitar-la d’una forma també bidireccional. Però tot això , junt amb el legítim afany de guanyar eleccions no ens ha de fer perdre mai la pròpia identitat. No hem de permetre que les fronteres entre partits s’aigualeixin.

Per acabar em quedo amb una frase esperançadora del President Montilla que em dona ànims per seguir creient en alguns polítics: “No renunciarem als principis encara que això suposi perdre les eleccions.”

És Internet el nou míting?

En un interessant apunt al seu bloc, Albert Medrán insinua la possibilitat de la mort dels mítings tradicionals. I no només això sinó que també es pregunta si Internet és el nou míting. Medrán parla de Twitter, com exemple de xarxa social, per argumentar que l’esperit del mítings també es pot trobar a la xarxa.

La meva experiència a les xarxes socials no és gaire extensa, el desembre del 2008 em vaig donar d’alta al Facebook, al gener següent estrenava bloc i a finals de febrer m’apuntava la Twitter. He anat fent amics al facebook, i “followers” al twitter, a les dues xarxes sobrepasso els 1000. He aprofitat més els recursos del facebook per fer política - la meva visió particular i critica de la política vista des d’una òptica de militant socialista -, amb el Twitter haig de reconèixer que encara em perdo.

Aprofitant que segueixo a gent molt diversa bàsicament faig servir el Twitter per veure què es cou, què pensa la gent “normal” per aquest món d’Internet. Gairebé no twittejo simplement faig de “stalker” (espia – estar a l’aguait). I sobre el que cada dia observo que passa i s’opina sobre política al Twitter penso que – fora dels militants més actius de cada partit- no interessa gairebé a ningú. Massa autocomplaença, massa consignes, massa partidisme. En canvi hi ha poca autocrítica, poc reconeixement de les aportacions de l’adversari. Sovint em venen ganes de “piular” en una conversa política, però em mossego la llengua, no hi veig profit, sempre opinen els mateixos i defensen sempre el mateix, segur que els “no professionals” no la segueixen, no crec que serveix de res.

Però tornem als mítings, si a tot el que he exposat abans afegim que al microbloc no es pot ser molt extens, i per tant precís, el Twitter mai podrà substituir la força d’un míting. Twitter mai podrà substituir la força de la gent, la barreja multitudinària dels partidaris, les banderes onejant, la música, el caliu d’un míting. Probablement algun dia s’acabaran els mítings de gran format, però el que és segur que Internet - o el que vingui – mai podrà substituir el seu encant .

Per acabar deixeu-me fer un símil futbolístic. Imagineu-vos una final de la champions al Bernabeu entre el Madrid i el Barça. Hi ha moltes maneres de seguir el partit: al camp, per la tele, per la ràdio, per Internet consultant els diaris digitals o llegint la premsa escrita del dia següent. Cal que preguntem a qualsevol seguidor del Barça quina d’elles prefereix? Amb els mítings passa el mateix, com el directe no hi res.

La marmota prediu un llarg hivern

Com cada any la marmota Phil , aquella que dorm en un poble de Pennsilvania amb el nom impronunciable de Punxsutawney, ha dictat sentència: tindrem encara sis setmanes d’hivern.

En temes climàtics potser cal una marmota per fer prediccions, però en temes econòmics no fa falta ser una marmota per saber que ens espera un hivern molt més llarg. Hauran de passar mesos, o anys, per superar la crisi econòmica actual. S’hauran de prendre moltes mesures –algunes impopulars- per atallar el malestar, l’atur, la inseguretat i els mal humors.

Com que no sóc economista -ni ganes- de moment us dono un consell d’un possible jubilat als 67 anys: “al mal temps bona cara”. No val la pena estar sempre emprenyats, cal encarar el futur amb esperança. Viurem millor i la crisi se'ns farà més curta, acabarà abans. Els metges ja ho diuen: l’optimisme fa miracles!

Prohibit comprar en pijama

Sempre m’ha agradat vestir d’una manera informal, detesto portar corbata. Entenc, doncs, aquelles persones que donen prioritat a la comoditat front a l’elegància. Però sempre he odiat la sensació que em produeix el veure una persona caminant pel carrer vestida amb un xandall. El xandall, penso, és per fer esport no per vestir. Per això entenc molt bé la mesura que ha pres un supermercat de Cardiff, a Gales, prohibint l’entrada a les seves instal•lacions a persones vestides amb pijama i/o descalces.

La convivència entre persones és complicada, a vegades difícil. El mirar només interessos propis, el no respectar les mínimes normes d’urbanitat, la deixadesa personal portada al màxim extrem poden fer que la cohabitació entre persones arribi a extrems insuportables. És per això que les administracions han de posar normes, normes d’urbanitat que tothom hauria de complir.

A Cardiff, el supermercat de la cadena Tesco, vist el batibull que s’estava organitzant al seu establiment amb el vestuari d’algun dels seus clients, ha decidit prendre mesures per aturar-ho. Hi ha clients, que habitualment anaven a comprar en pijama, que no estan d’acord amb la mesura restrictiva. Els afectats afirmen que el supermercat perdrà clientela doncs la gent anirà a altres llocs on es permeti entrar en pijama.

No sóc gaire amant de les prohibicions, prefereixo l’autoregulació de les persones, però quan tothom campa per la seva crec que la mesura del supermercat és molt adient.

Les formigues malaltes s’aïllen per morir

Un estudi presentat per investigadors de la universitat alemanya de Regensburg ha arribat a la conclusió que les formigues malaltes moren voluntàriament en soledat per tal de no encomanar la seva malaltia a la resta de la seva comunitat. Sembla ser que no és un cas únic dins el món animal on sovint impera el sentit de la perseveració de l’espècie per sobre la individual.

Sortosament els humans ens hem dotat d’un sistema solidari – com a mínim a la societat europea- en que no només no cal que els malalts s’apartin de la col·lectivitat si no que garanteix la cura del membre afectat d’una malaltia fins al seu restabliment. Per una vegada els humans podem donar lliçons als animals. Ja era hora!

Els districte de les Corts és molt més que el camp del Barça!

El divendres passat l’alcalde Jordi Hereu juntament amb els rectors de la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya van inaugurar un seguit de millores urbanístiques i de serveis que s’han fet a la zona que es coneix com el Portal del Coneixement.

En un espai que inclouria més o menys tota la zona universitària als dos costats de la Diagonal, s’han fet més de 6 reurbanitzacions de carrers, dues biblioteques universitàries, un centre de recerca, un aparcament provisional per a 600 places, instal•lacions esportives, el Parc científic... Remodelacions, reformes, noves construccions en espai on en surten beneficiats no només els membres dels campus de les dues universitats si no també els veïns i veïnes de les Corts que veuen com el campus s’integra en la trama urbana de la ciutat.

Lamentablement el fet que el dia anterior a les inauguracions s’hagués aprovat a la comissió d’urbanisme de l’ajuntament de Barcelona el pla del Barça , han fet que tots els comentaris de la premsa hagin obviat un fet també molt important pel districte de les Corts – i per a la ciutat- com és la nova urbanització de tota una zona del barri. Un nou “favor” de la premsa en no comunicar en profunditat les transformacions i millores de la ciutat. Quan s’assabentaran que fora del Barça també hi ha vida?