La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

El color verd i la fauna ja s’imposen a l’estructura del jardí vertical Tarradellas

Fa tot just deu mesos s’inaugurava el primer jardí vertical de Barcelona. Una espectacular estructura metàl•lica tapava una lletja mitgera que malmetia el paisatge de la confluència dels carrers Berlin i Marqués de Sentmenat al barri de les Corts.

Des del carrer es començaven a entreveure les plantes que els serveis de Parcs i Jardins de la ciutat havien plantat i ja es va anunciar que s’havia de donar un cert temps per tal de deixar créixer i consolidar-les. Els tècnics la van encertar, transcorreguts deu mesos l’inicial i dominant color metàl•lic de l’estructura ha deixat pas a una gama de verds majestuosos i de marrons llenyosos. Les plantes han crescut i la fauna urbana ja n’ha fet casa seva.

Avui, a mig matí, entremig dels marfulls (Viburnum tinus), les heures ( Hedera helix) o la falsa vinya (Parthenocisus quinquefolia) ja he tingut l’oportunitat de veure una parella de pardals (Passer domesticus), però n’estic convençut que entre les plantes de filferro (Muehlenbeckia complexa) o del gessamí blau (Plumbago auriculata) si poden trobar diferents espècies d’insectes, algun petit rèptil, i diferents espècies d’aus.

Per poder observar-los es qüestió de temps (que avui no tenia), paciència i una mica de sort. Us hi animeu?

Les contradiccions del Periódico

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

La pena de mort és violència d’estat

Pensar que en el fet que una persona, sigui qui sigui i hagi fet el que hagi fet, pot ser executada em posa els pels de punta, no entra dins dels meus paràmetres acceptar un fet d’aquesta magnitud. No hi cap raó d’estat vàlida per acabar amb la vida d’una persona, penso que una execució no deixa de ser un crim d’estat. Que ningú ha de morir a mans d’un altre. Sóc contrari a la pena de mort.

No m’acostumaré mai a veure imatges, d’odi i rancúnia, de gent que exigeix la pena de mort d’ algú, l’estómac se’m remou.

Nena sacrificada als deus

La situació internacional, la crisi econòmica, l’atur, els problemes personals... són algunes de les moltes raons que tenim per estar preocupats. Estem tan acostumats a conviure amb les males notícies que hem aconseguit, per pur instint de supervivència, a no fer gaire cas de les informacions que no ens afecten directament.

Hi ha massa violència al món per aturar-nos a pensar quins són els seus orígens, qui en són els seus responsables i quines les seves conseqüències. Però darrerament està aflorant, darrera una dubtosa moralitat religiosa, un progressiu increment de la tendència de violència contra les dones.

Humiliacions, cops, lapidacions, violacions, insults, maltractaments físics i/o psicològics, esclavatge, assassinats... una llarga llista que sembla que mai s’acaba. Com a exemple, i per no anar gaire lluny en el temps, aquesta darrera setmana hem pogut llegir sobre segregacions al autobusos a poblacions israelianes, sobre testos de virginitat a Egipte, condonació de lapidacions per la pena de morta l’ Iran, o la primera mort de l’any per violència masclista a Girona... Tot un panorama.

I per acabar-ho d’adobar ens arriba des de la llunyana India un altre modus d’agressió contra les dones, un mètode que creiem eradicat però sembla que encara s’utilitza en algun que altre poblat indi: els sacrificis humans als deus. Si hem de creure les cròniques resulta que en ple centre de l’estat de Chattisgarh es va trobar el cos d’una nena el fetge de la qual havia estat ofert als deus de la fertilitat per tal d’obtenir una bona collita. Han estat detinguts els caps de la tribu que van reconèixer els fets però no es consideren culpables al creure que el sacrifici era necessari. Amb l’excusa de la religió tot és possible!

I diuen que estem al segle XXI...