El menjar no es llença

Quan el meu pare va tornar a casa desprès de la guerra pesava només 40 quilos. La retirada i el camp de concentració el van portar a patir gana. Amb el temps, i la gran dedicació de la meva àvia, el repòs i menjar molt el pare es va recuperar. Però tot i recuperar-se li va quedar gravat per tota la vida la gana que havia patit.

Potser per això a casa els meus pares sempre s’ha estalviat el menjar. Tot el que s’ha posat al plat s’ha menjat. Les restes s’aprofiten per un altre àpat.

Per sort jo no he passat mai gana, però a casa meva seguim els bons costums sobre el menjar que vaig adquirir dels meus pares. El menjar no es llença.

Segurament ho porto a la sang però no m’agraden les festes on es llencen aliments, ho trobo un malbaratament intolerable. Un tipus de festes que hauríem d’anar suprimint del nostre dia a dia si volem guanyar-nos el respecte dels nostres successors i deixar-los un món més digne.

Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

El Periódico d’avui titula un dels seus articles “Trias prepara el asalto a la alcaldía seguro del fin del PSC tras 32 años”. La veritat es que no diu res de nou, parla de les bones expectatives electorals dels convergents i de com aquests pensen afrontar els mesos d’oposició al govern de la ciutat fins a les eleccions municipals.

El que no parla l’article es d’on han tret els convergents els diners necessaris per fer una llarguíssima i massiva campanya de desqualificació de la gestió municipal. No parla dels diners que va posar la Fundació Trias Fargas per popularitzar a en Trias. No parla dels diners (reconeguts) que el Palau de la Música via l’estafador d’en Lluís Millet van regalar a la Fundació Trias Fargas –que per cert li han canviat el nom, serà per amagar rastres?- . No parla dels diners obscurs obtinguts durant anys i panys per comissions en l’obra pública (el famós 4%) que han anat a parar a les arques secretes de Convergència. No parla de les eternes relacions de Convergència amb els germans Millet – un a Banca Catalana, l’altre candidat a l’alcaldia de Barcelona i el més conegut el lladre del Palau-. No parla ...

En fi a la dreta sempre se li perdona tot.

Però tornant al titular, em pregunto si Trias “assalta” l’alcaldia de Barcelona serà un bandoler o ho serà tot un senyor sense joc brut i diner negre?

Quan les declaracions polítiques traspuen racisme...

Llegeixo primer amb sorpresa i desprès amb indignació el resum que ha fet Nació Digital.cat de la intervenció d’en Oriol Pujol als matins de TV3. Oriol Pujol, a part de diputat i portaveu de CiU al Parlament, és un important dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya, el principal partit de l’oposició a Catalunya des de fa 7 anys.

És normal i habitual que des de l’oposició no s’estigui d’acord amb les propostes del govern. La discrepància en el món de la política és important, la discussió de les diferents proposicions o intercanviar idees es profitós per a tothom i sovint condueix a consensos esperançadors.

A en Pujol, l’Oriol, se l’hi ha anat la mà, s’ha passat de frenada. En un intent de desprestigiar al President Montilla i les seves propostes federalistes ha afirmat que en “Montilla ens vol convertir en una gran Múrcia”. Amb aquesta afirmació es desprèn que Pujol dóna per fet que ser de Múrcia o murcià és alguna cosa dolenta i menyspreable. Es poden dir les coses de moltes maneres però tal com ho ha dit demostren una creença de superioritat que considero intolerable.

Tothom té dret a defensar les seves opinions. L’autonomisme, el federalisme o l’independentisme són opcions totes elles respectables. El que no és de rebut, ni democràtic, són afirmacions clarament racistes -els catalans per sobre els murcians-. Fins ara ningú l'ha desautoritzat, un cop més als de Convergència se’ls veu el plomall.

El trist final de la tortuga

A mitjans de juliol diverses embarcacions, entre elles algunes de l’Agència Catalana de l’Aigua, van poder assitisr un fet gairebé insòlit: la presència d’un exemplar de tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) a les costes de Vilanova. Aquesta mena de tortugues es considera extinta a les aigües catalanes i és molt rara al Mediterrani i és per això que va cridar l’atenció als experts. Pel que sembla l’exemplar estava en perfectes condicions i acostava a la costa a menjar un dels seus aliments preferits: les meduses.

Avui ens arriba una mala notícia, l’animal ha quedat atrapat en una xarxa per a la pesca de pops. Se l’han trobada morta. Queda clar que no podem anar contra la pesca, que la població s’ha de poder alimentar. Potser el que caldria és actuar, tenir més cura i cercar noves tècniques de pesca que no malmetessin a la resta d’animals i al medi en general.

Maragall, Montilla i Pujol: les escoles bressol un exemple del canvi real

Negar que durant els 23 anys de govern del president Pujol es van fer moltes coses a Catalunya seria faltar a la veritat. 23 anys donen per a molt; s‘han fet escoles , carreteres, millores a la sanitat... fins i tot s’ha creat un “impost especial “: el 4 per cent de comissions d’algunes obres públiques que han anat a parar directament o indirecta, i d’una forma descarada, a les arques del Convergència Democràtica.

Però avui la corrupció del partit de Mas no és el tema ( és avorrit parlar sempre del mateix i que la justícia trigui massa en actuar). Avui m’agradaria comentar la campanya explicativa que han (hem) endegat el socialistes. Per fi, els ha costat massa, els socialistes han donat en el clau i amb una sèrie de cartells i informatius fan una comparativa de l’acció de govern dels governs d’en Pujol respecte als dels presidents socialistes. Les xifres canten per sí soles, la gestió feta en només 7 anys dels socialistes deixa en evidència la feta -o millor dit la NO FETA- durant els 23 anys de governs convergents. Us recomano que doneu una ullada a la campanya “ un canvi real” per tal que us adoneu de la magnitud de la diferència.

Per si no queda prou clara la cosa, m’he permès el luxe d’agafar com exemple un dels cartells de la campanya i fer uns petits càlculs. Resulta que desprès dels 23 anys dels governs convergents Catalunya tenia 23.830 places a les escoles bressol; avui desprès de només 7 anys de governs encapçalats per presidents socialistes Catalunya en té 63.520. Gairebé 40.000 places noves, en 7 anys !

Mentre el Mas i els seus només saben marejar la perdiu dient avui blanc i demà negre, els socialistes anem per feina; això són els fets, aquest és el canvi real que s’ha produït a Catalunya.

La cabellera

Passejar un dia qualsevol d’estiu pel barri del Raval, al centre de Barcelona, i trobar-se a l’aparador d’una botiga unes “cabelleres espanyoles” fa posar els pels de punta. Espero que no es posi de moda.

Un toro al Guggenheim

Ara toca a Bilbao, nova i espectacular exhibició dels activistes antitaurins a favor de la prohibició de les curses de braus. Costarà més o menys, però la victòria dels abolicionistes està a tocar de dits. Som-hi!

Lost

Visió clerical del matrimoni entre persones del mateix sexe

Des de México Luis ‘El Cartún’ Pérez ens fa els seu particular retrat de els diferents graus de mesurar.

Vigileu el pingüí

Cartell informatiu al parc de pingüins de Camarones, Argentina. Més clar l’aigua.

Vacances perilloses

Pendre molt de sol fa perdre el cap!

La nova forma de viure les vacances familiars

Esport o carnisseria?

He vist la foto i no me’n he pogut estar. Em reporta massa sensacions desagradables. Violència, domini, sang, ferides irreversibles... tot per un grapat de diners. A alguns la lluita els treu de la misèria, als llestos- aquells que dirigeixen- els fa d’or.

Hi ha qui paga per veure aquest espectacle. Hi ha qui també hi aposta. Fins i tot es pot veure per alguns canals de televisió. La lluita entre persones és legal però és èticament acceptable?

El desafiament

A l’estiu les notícies polítiques sovint passen a segon terme. En general tothom es relaxa, estigui de vacances o no, i tot es mira des d’una perspectiva diferent. El dur dia a dia queda aparcat per unes setmanes.

Tot i això les coses segueixen els seu curs i de tant en tant val la pena fer un repàs del que està passant al nostre voltant. Avui, sense anar més lluny, apareix una notícia a la premsa que dóna que pensar: el president Montilla repte a l’Artur Mas a renunciar al seu escó si la justícia relaciona al seu partit –CDC- amb el Palau de la Música. De moment, i com gairebé sempre, en Mas no respon. No contesta ja que sap que se la juga. Es juga el seu prestigi i molt més; la seva candidatura a la presidència de la generalitat perilla.

Perilla en Mas? Jo crec que sí. Com podrà justificar les “subvencions” indirectes via Palau de Ferrovial a CiU? Com podrà justificar les campanyes d’en Trias pagades per l’antiga fundació Trias Fargas, que per cert estava dirigida per en Vives, segon d’en Trias a l’ajuntament de Barcelona? Com podrà justificar les notícies aparegudes avui que asseguren que CiU de l’Ametlla va rebre de 58.000 € d’en Millet?

Montilla ha llançat un repte a CiU, serà Mas valent i recollirà el guant? Serà en Mas un home d’honor o amagarà el cap sota l’ala?

El Ferrari

E-mail d’un estudiant al seu pare

Estimat pare

Berlin és una ciutat magnífica, la gent és encantadora i m’agrada estar-hi. Però pare m’avergonyeix arribar a l’escola amb el meu Ferrari 599GTB d’or pur mentre tots els mestres i molts dels estudiants hi van en tren.

el teu fill, Nasser

Estimat fill

20 milions de dòlars han estat transferits al teu compte. Si us plau no ens facis quedar malament. Comprat el teu tren.

t’estimo,el teu pare

Amsterdam graffiti

Aquí una colecció de tots els grafittis que he tingut el plaer de veure en la meva estada a Amsterdam.

Amsterdam Grafitti

View more presentations from enricllorens.

No sex

Al centre d’Amsterdam el sexe, o millor dit, la indústria del sexe està present per tot arreu. Les tendes de souvenirs, els sex shops, cartells, espectacles... i no parlem ja del “ red light district” on les prostitutes s’exhibeixen i s’ofereixen des de les finestres i aparadors.

Avui no és la meva intenció parlar de les relacions de l’ètica i/o la moral amb prostitució, per cert legal a Holanda. Avui m’agradaria destacar les dificultats que es troben molt comerços del centre d’Amsterdam per aclarir realment la seva activitat. Com a mostra aquí en teniu una foto.

Consciència ecològica

La conscienciació ecològica va arribar fa molts anys als països del nord d’Europa. Els cotxes i les motos amb motors elèctrics o híbrids formen part dels parc mòbil de les ciutats. Per això no és gens estrany trobar-se punts de recàrrega de bateries en ple centre d’Amsterdam, espero que en un temps raonablement breu aquestes estacions, o similars, formin part del paisatge urbà de Barcelona.