Publicitat censurada, la realitat amagada.

De la mateixa manera que sóc contrari a la publicitat discriminatòria, sexista i que fomenta la violència, sempre he estat partidari de la publicitat descriptiva, la que aporta idees, la que provoca la reflexió. Sovint he protestat i denunciat aquells anuncis que no crec adequats i ho penso seguir fent.

Avui m’he assabentat que Clearcast, l’organisme encarregat de supervisar els anuncis al Regne Unit, no ha permès l’emissió d’un curt d’una campanya contra la violència domèstica masclista. L’espot, dirigit pel director de cinema Joe Wright, té com a protagonista a l’actriu Keira Knightley i ha estat prohibit pels reguladors britànics al considerar que hi han escenes violentes en excés. Parlem-ne.

Existeix o no la violència domèstica? De la mateixa manera que existeix una violència brutal, amagada i soterrada que és la psicològica, també es cert que existeix una violència dura i física. Negar-ho es com negar l’existència de l’holocaust. Clearcast opina que el vídeo és massa dur, pot ser sí que ho es, però reflexa una realitat. Prohibir la seva exhibició es negar-la. Es amagar el cap sota l’ala. La intenció de l’anunci era denunciar un fet, un delicte que es comet minut rera minut a moltes famílies del món. Jo em pregunto, hem de tancar els ulls davant d’una realitat que no ens agrada o hem de continuar denunciant els fets que atempten contra la llibertat de les persones? La resposta , per a mi, no té cap dubte.

“Women’s Aid”, l’organització promotora de l’anunci censurat lamenta la decisió, afirma que “impedirà a la societat que vegi la realitat del maltractament a les dones”. De tota manera Women’s Aid considera que gràcies a internet la campanya ja és un èxit: se’n parla i es debat. Aquí, al meu bloc obert a la xarxa, teniu la meva petita contribució.

La revolució dels clavells, la meva revolució

Ahir va fer 35 anys de la revolució portuguesa. La revolució dels clavells que va acabar amb la dictadura de Marcelo Caetano, l’hereu de Salazar mort al 1970. Aquell 24 d’abril de 1974 la cançó d’en José Afonso “Grándola, vila morena” emesa per la ràdio va ser el senyal per que les capes intermèdies de l’exèrcit, que recollien el descontent del poble portuguès, sortissin al carrer i posessin fi a la dictadura més longeva d’Europa. En pocs minuts, en hores, el poble es va posar al seu costat tot regalant clavells (la flor de temporada) als soldats.

La situació econòmica a Portugal era desesperada. L’exèrcit lluitava sense recursos a les colònies, els joves morien en guerres sense sentit a Moçambic, Angola o Guinea. Les desigualtats socials eren brutals, l’explotació dels latifundis escandalosa. La pressió policial irrespirable.

La fi del règim salazarista va suposar la independència de les colònies, la nacionalització de la banca i d’algunes grans industries, l’abolició de la censura i del servei militar obligatori, la dissolució de la temible PIDE (policia secreta) i moltes mesures més. En resum va significar el naixement de l’estat democràtic.

Fins aquí la història, escrita mil vegades, però ahir oblidada pels mitjans de comunicació. Fa tants anys, 35, que ja no és notícia, que ja no importa. Ara el que importa són altres coses, la crisi econòmica, el Barça, l’Obama , el Rafa Nadal o el mundial de Fórmula 1.

Però a mi sí que m’importa. La revolució portuguesa és la meva primera revolució ( tenia 17 anys). Tothom recorda la seva primera vegada, i jo no oblido la meva primera revolució. La vaig viure una mica de lluny, informat pel la TVE franquista, informació esbiaixada, molt esbiaixada. Però des del meu desconeixement de la situació, el que passava al país veí em donava esperances. A Espanya estàvem en una dictadura, Portugal ens ensenyava un camí, Portugal ens demostrava que a nosaltres ens també ens podia arribar l’hora. Em va donar ànims. Va ser un exemple, un exemple proper i real. Molts ho vam idealitzar. No ho puc oblidar, no ho vull oblidar.

Nota final: Llegint per la xarxa he trobat algunes “perles” de la dictadura portuguesa contra les dones: Les dones per poder utilitzar mistos i encendre foc necessitaven un permís especial que costava una petit dineral. No podien sortir del país sense l’autorització del marit o el pare. Les mestres no es podien casar amb un home que cobrés menor sou que elles. Les infermeres no es podien casar. I , per suposat, cap dona podia votar. Encara us pregunteu si era necessària una revolució?

Barcelona, terra de dracs

El drac és un animal mitològic semblant a un llangardaix, amb formes impossibles i normalment alat, sovint treu foc per la boca i fa molta pudor. El seu paper varia segons la contrada però habitualment té a la població espantada. És l’amo i senyor ja sigui com a déu, dimoni o guardià. Forma part de l’imaginari popular d’arreu del món , sobretot l’europeu. La llegenda de Sant Jordi n’és un exemple, anglesos, grecs, portuguesos, búlgars, lituans, georgians i catalans se’n senten hereus. La discussió de la situació de la famosa cova del drac (similar a la nacionalitat de Colón) no arriba mai a cap acord, tot i que molts la situen a Capadòcia, en Joan Amades, al contrari, en els seu costumari català la situa a Catalunya...

La meva vida també ha estat marcada pels dracs. Recordo que el drac de la peli “El maravilloso mundo de los hermanos Grimm” va fer tanta por a la meva germana que li va caure un manyoc de cabells. Recordo el Puff the magic dragon (en anglès) de Peter, Paul and Mary de la meva joventut; cabells llargs, penjolls, pau i amor... Recordo la cova del Drac al carrer Tuset... Recordo la Bola de Drac (els meus fills no paraven de mirar-la)... I sobretot, recordo els meus Barcelona Dragons.

Els dracs també formen part de la meva Barcelona, el Castell dels tres dragons a la Ciutadella , el drac de la casa xinesa del Pla de l’Ós a la Rambla, l’esquena del drac dormit de la Casa Batlló, el drac del Parc Güell...

Avui , Barcelona, i Les Corts, el meu barri, tenen un nou Drac: el Guardià de les Corts. Basat en la porta del pavellons Güell a l’avinguda Pedralbes, és el primer drac integrament metàl·lic del bestiari català i per tant és l’element més trencador i innovador dins del món de les tradicions populars catalanes amb foc. Fotogènic no ho és gaire, el seu volum es dispers i la seva transparència el fa de mal fotografiar. Em recorda – permeteu-me la llicència política i poètica- al nostre alcalde, en Jordi Hereu. Els dos no surten bé a les fotos, quan els tens a la vora comences a trobar-los alguna cosa, i quan els veus en acció et meravellen. Els dos guanyen amb el cos a cos. Els dos tenen un gran cor, el drac el té encès i espectacular, el de l’alcalde és generós, batega per Barcelona, per la seva gent.

Tornem al guardià, ahir dissabte es va presentar en societat, jo hi era. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent molt maca, entre d’altres la de les Corts CC. Espero poder fer coses plegats, coses pel barri i la seva gent, tenim moltes coses en comú. El Marc i l’Angie em van caure bé. La nostra conversa va ser fluida, ell estava sorprès amb molts dels meus posicionaments, segur que aviat ja no el sorprendré tant. En fi , crec que hi ha un bon començament de col·laboració, de moment ja m’ha “cedit" la foto que encapçala aquest escrit. Gràcies.

Per cert, mentre estava redactant, la Regina m’ha passat un retall de diari; resulta que a partir del 23 d’abril i fins al 26 de maig hi haurà una exposició sobre els Dracs de Barcelona a la galeria Montcada (Montcada 20). Jo no me la perdo, segur.

Multes, xapata i curs de blocs

Nota previa: Aquesta entrada és el fruit dels deures del curs de blocs que he assistit avui (espero que la Lourdes em posi bona nota).

Avui ha estat un dia ple de diferents activitats. A primera hora anar a La Caixa, he pagat una multa d'aparcament, la primera vint anys! Al despatx a preparar la roda de premsa per presentar la campanya contra la crisi i a corre cuita cap al Museu Picasso. Feia un bon sol, el pati de la cafeteria és un lloc ideal per xerrar amb els periodistes. A les onze és una bona hora per un segon esmorzar, les xapates de pernil són extraordinàries, les recomano de tot cor. Acabada la trobada amb els mitjans, em poso el barret Feria de Abril, el problema de la invasió d'espai s'ha solucionat. Aquest any totes les casetes tenen la façana igual amb ratlles verdes o vermelles, quin avorriment. Em sembla que la feria es farà més llarga que mai.

Migdia de súpers, com cada divendres, avui ha estat ràpid. Dinar amb el Pau, becaineta curta i cap a la segona sessió del curs de blocaires del PSC Les Corts. La forta pluja ha fet que alguns no hagin arribat a l'hora. Hem tingut un parell de baixes per motius laborals. La nostra "mestra", la Lourdes Muñoz, domina el tema, s’explica bé, fa que les coses resultin fàcils. Avui sí que he aprés moltes coses noves, molts truquets. La llàstima és que el temps ha passat molt ràpid i hem hagut de plegar. La Marisa Escuer, la Pilar Solé i la Rosa Garrido han marxat. Ens hem quedat amb en Jaume Moreno i ens hem apuntant al technorati i hem fet de les nostres. A veure si serveix d’alguna cosa, com a mínim, i ja és molt, ens ho hem passat bé.

Publicitat masclista, publicitat feixista

Mai he estat molt amic del llenguatge políticament correcte. Crec que és feixuc i que encotilla la llibertat d’expressió. Sempre he pensat que l’espai per la creativitat ha de ser ampli, més que ampli extens, molt extens. El cinema, la literatura, la fotografia i qualsevol art han de ser lliures, han d’estar el màxim d’oberts a idees i conceptes. I també opino que els receptors hem de ser flexibles i tolerants.

Però la vida real no és com les pel·lícules. Existeixen comportaments que no es poden tolerar, no s’han de tolerar. Avui en parlaré d’un aquests comportaments: una campanya publicitària d’Axe a l’Argentina.

Axe és una marca de desodorants de la companyia anglo-holandesa UNILEVER. Els seus anuncis i les seves campanyes no deixen fred a ningú. Criden l’atenció, se’n parla. Busquen la creació de polèmica, ho aconsegueixen. Aquesta vegada, però han anat una mica massa lluny. A la web argentina d’Axe presenten un joc on el jugador (un home prehistòric) ha de caçar en 50 segons el màxim de dones que pugui, com més millor. Cal caçar-les a garrotades., però n’hi ha més. Qualifica a les dones amb estereotips barats i de mal gust: rubius teñidus, histericus al maximum, pechus medianus...

Tres diputades argentines presentaran una denuncia penal al considerar que la campanya “Cazadores por instinto” viola la llei argentina de Protección Integral de la Mujeres contra la violencia machista.

Sempre he cregut que la publicitat ha de tenir un límit (ampli, extens, molt extens, però un límit). Existeixen codis deontològics que poden fer-se servir, que s’han de fer servir. Cal una autoregulació dels anunciants, però també dels creatius. Haurem d’esperar molt?

Axe ha arribat on volia, es parla del seu anunci. Jo mateix ho faig, el marketing viral torna a funcionar. Però quin cost social tindrà? La perpetuació del rol dominat de l’home sobre la dona? El joc és una apologia directa de la violència contra la dona i amb això no es poden fer bromes. Cal que el retirin ja!

Jo per si de cas no compraré mai Axe. Com diria el president del Barça, en Laporta, que n’aprenguin!

Perles de Setmana Santa

La Setmana Santa, "la semana del orgullo zombi" com l’anomenava l’altre dia la Jessica Fillol al Twitter, ens ha deixat unes quantes perles per a tots els gustos que val la pena recordar. Tot i que la setmana encara no ha acabat, aquí en teniu un petit recull.

Evo Morales, president de Bolívia, fa vaga de fam per tal que el parlament aprovi una llei. Us imagineu que passaria a Barcelona , si en Jordi Hereu fes una vaga de fam cada vegada que en Trias li portés la contraria? Que diria la premsa? Quants quilos rebaixaria l’alcalde?

A França el parlament refusa la llei Hadopi , la que va contra el P2P, mentre a España el grup de facebook contra Ángeles González-Sinde la nova ministra de cultura arriba als 14000 seguidors (molts d’ells amics meus de la xarxa) i ja té més de 1365 missatges al mur. S’haurà d’arribar urgentment a un pacte no? O els de la SGAE seguiran extorquint al personal?

Detenen a França a un etarra que es veu que pinta molt, l’han agafat amb diversos ordinadors i llapis de memòria. Visca la discreció i la clandestinitat, des de que l’Urrusolo es va deixar (expressament?) l’agenda a una cabina telefònica la seguretat esgrimida pels membres d’ETA és de principiants. Han perdut el manual d’instruccions? Estos malos ya no son lo que eran.

Clar que els “bons” també la pífien, el cap de Scotland Yard ha hagut de dimitir per que es va deixar fotografiar amb papers secrets a la vista. Es veu que aquest senyor va fer campana el dia que explicaven la lliçó del que no ha de fer un espia: deixar-se espiar.

Per acabar les paraules de Berlusconi. Il Cavaliere aconsella a les milers de víctimes supervivents del terratrèmol que estan allotjatdes provisionalment en tendes campanya, que s’ho prenguin com “un cap de setmana de càmping”. El més preocupant, no és l’enèsima sortida de to de Berlusconi, si no que els italians i les italianes el segueixen votant. Han perdut el nord o saben alguna cosa que nosaltres no sabem?

De turista per Barcelona

Són dos quarts de cinc de diumenge a la tarda. Sortim de casa i enfilem cap al metro. A l’estació ens trobem amb una parella que coneixem de lluny, són els pares d’uns nois que anaven a classe de primària amb els nostres, d’això ja en fa uns quants anys. El metro no triga en arribar, trobem seient amb facilitat, és festiu. Les estacions es van succeint, arribem a Liceu, baixem. Sortida a la Rambla, fa sol, Ferran amunt, la ciutat fa goig, trec la màquina i començo a fer fotos, semblo un turista. Plaça Sant Jaume, Jaume Primer, arribem a Via Laietana, ens aturem al semàfor. Carrer Princesa, foto al Rei de la Màgia, arribem al destí carrer Montcada.

Montcada està ple de gent. Hi ha molts estrangers, turistes, també barcelonins, molts barcelonins. Arribem al Picasso, hi ha cua , molta cua. Avui és el primer dia que els diumenges a la tarda els museus municipals són oberts i són gratuïts i això es nota. No ens aturem, avui no toca Picasso. Fem quatre passes més i ja hi som. Museu Barbier –Mueller d’Art Precolombí. Aquí hi ha una petita cua, ens hi afegim, 10 minuts i ja som dins. Museu petit, de butxaca, interessant, no es fa pesat, fàcil d’entendre, diferent a les grans col·leccions, cultura desconeguda, ideal per una escapada. Tornarem, segur!. A la sortida trobem de nou a la parella del principi, estan fent cua per entrar. Montcada avall, Santa Maria del Mar, Argenteria (encara recordo l’antic Zeleste), semàfor de Via Laietana, Llibreteria, Call, La Rambla. Entrem al metro, en un quart d’hora ja som a casa. Hem passat dues hores profitoses.

Estic agraït a la meva ciutat, al meu ajuntament. Davant la crisi ha agafat el toro per les banyes i ha fet un gran pas, obrir els seus museus gratuïtament els diumenges per la tarda. Amb aquesta mesura s’intenta facilitar la visita als museus. La cosa ha funcionat , pot ser fins i tot massa, la cua del Picasso era impressionant. Més de 12000 persones han estrenat el servei a tot Barcelona. Els propers diumenges l’èxit és garantit. Calen iniciatives com aquesta. En èpoques de crisi cal ser valent, l’ajuntament ho ha estat. L’ajuntament ho ha encertat. Felicitats.

La plaça nova.La nostra plaça.

Tots aquells que han hagut de viure una reforma a la seva llar de seguida sabran de que parlo. Posem per cas la remodelació de la cuina. Primer cal pensar què és el que es vol fer. Segon cal buscar els professionals necessaris per tal que ens aconsellin i dirigeixin les obres, tercer cal contractar les persones que hauran de fer-les. Entre mig de tot això haurem d’haver “pactat” amb la resta de la família el color de les parets, l’amplada del marbre, el tipus d’iluminació, el sistema d’aixetes, l’accessibilitat als armaris, si posarem tele o no, en definitiva una llista interminable de detalls. Haurem, també, d’ajustar les nostres preferències a un pressupost, haurem doncs de “renunciar” a alguns detalls en favor d’altres. Finalment desprès d’un llarg temps d’incomoditats -les obres mai són agradables i sempre per curtes que siguin es fan molt llargues- tindrem la nostra cuina acabada. Si tot ha anat bé no ens haurem sortit del pressupost, però de ben segur la cuina no queda com ens havíem imaginat. Ens trobem que les aixetes no son tan pràctiques com ens creiem, que els armaris són massa petits o que estan massa alts, que el color de les rajoles no és exactament el que volíem... Tot i això tenim cuina nova, moderna. A alguns de la família els agrada més que altres, però, diguin el que diguin, la cuina és molt millor que l’anterior. Ara només cal fer-la nostra.

Avui, els veïns i veïnes de Barcelona encapçalats per Jordi Hereu, el seu alcalde, han inaugurat la remodelació de la plaça Lesseps. Han inaugurat la nova plaça Lesseps. Hi havia tanta gent que la plaça ni es veia. Una plaça resultat de molts anys de discussió intensa entre veïns i administració, de desacords i postes en comú, de pactes i de consens. Una plaça que gràcies a la lluita veïnal i també a la voluntat de l’ajuntament ha acabat amb una remodelació pactada, amb una bona solució. Avui es presenta en societat.

El projecte, i les obres, han hagut de salvar molts esculls. Mantenir oberta la circulació en un nus viari tan important de la ciutat mentre s’efectuaven les reformes, salvar els condicionants imposats per les vies que la travessen i dotar-les de continuïtat, donar més protagonisme als vianants, fer les voreres més amples, reduir desnivells fent-los més amables i suaus, introduir espais verds on era possible (recordem que per sota passen els túnels del metro i de la ronda), habilitar pistes de petanca, ampliar les àrees infantils, construir l’amfiteatre...

Ara ja tenim la nova plaça. Uns la troben amb massa ciment, altres recorden que cal donar temps al verd per créixer. A alguns els agradarà més que altres, de la mateixa manera que a alguns prefereixen en Tarantino i a altres en Garci. Com diu el meu amic Joan Jubert: “Lesseps és molt singular en el que no agrada , però també és molt singular amb el que agrada”. A mi m’agrada.

Tenim cuina nova, tenim plaça nova. Ara toca gaudir de tots els seus espais, descobrir-la amb l’ús diari. Segur que Lesseps passarà a ser un espai d’identitat pròpia a la ciutat de Barcelona. Ara només cal fer-la nostra.

Nota anecdòtica:
Durant el parlament de l’alcalde Hereu dos grupets minúsculs han intentat espatllar l’acte. Els uns eren la dotzena d’okupes-pijo-progres de sempre, els que estan en contra tot, però que diumenge mengen el pastís a casa els “papás” (en catellano). Els altres eren mitja dotzena de militants de convergència; els coneixem, fins i tot alguns pel nom, per exemple hi era la Núria B. Que volen aquesta gent? Segueixen ordres d’en Trias? Volen arreglar a crits el que no poden guanyar a les urnes? Per sort el públic no n’ha fet ni cas. La festa ha continuat, i els dolents han quedat en evidència. Per cert es la segona “ficada de pota” d’en Trias aquesta setmana. Segueix així si us plau.

Xavier Trias escull el camí equivocat

Avui en Xavier Trias, utilitzant la plataforma mediàtica que li dóna ser el cap de l’oposició a Barcelona, ha fet una roda de premsa. Res a dir, al contrari, tothom té dret a expressar-se lliurement i més si , com és el seu cas, té ganes de fer sortir de l’anonimat al seu partit a Barcelona. El problema rau que ha triat un camí equivocat, la seva dèria de desgastar a l’alcalde Hereu l’ha portat a afirmar que la detenció, arrel de la presumpta trama de corrupció al voltant de diferents prostíbuls, d’un funcionari municipal i la possible implicació d'algun altre pot ser un tema generalitzat.

Trias ha escollit utilitzar el ventilador, ha volgut escampar la merda. Ha posat en dubte la honradesa de més tretze mil treballadors i treballadores de l’ajuntament. Ha insinuat com a pràctica quotidiana una excepció. Trias podria acusar si l’ajuntament hagués callat, però des d’un primer moment l’administració municipal barcelonina ha expressat la seva col·laboració amb la justícia. L’ajuntament ha recordat que el funcionari en qüestió ja tenia una investigació oberta, i també ha afirmat que és un succés aïllat que en cap cas ha d’enfosquir la tasca i la honorabilitat dels funcionaris i treballadors municipals.

No entenc a en Trias, com es que vol posar-se en contra a tots els funcionaris i les seves famílies? Trias novament s’ha equivocat. El seu legítim afany de voler ser príncep li ha fet oblidar els principis. Mala pràctica per una persona que vol dirigir la nostra ciutat, Barcelona no s’ho mereix.