Imaginació i il•lusió

La necessitat d’innovar junt a la voluntat de sorprendre fa que sovint als carrers de les nostres ciutats es produeixin fets que alteren positivament els nostres sentiments . Només cal tenir la predisposició a gaudir de les coses diferents, inexplicables. Deixar córrer la imaginació i viure amb intensitat.

El mag madrileny Jorge Blass, una persona que veu i viu la màgia per allà on va, ha captat aquesta imatge pels carrers de Madrid. Màgia, pura màgia.

Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

La xarxa té la seva conya

Això de la xarxa té la seva conya. Alguns que tenim un bloc i l’intentem mantenir actiu sovint ens preguntem si el que estem fent serveix per alguna cosa. Voldríem saber si els nostres escrits, a part d’acontentar el nostre ego, tenen algun interès per algú que no pertanyi a la teva mateixa tribu. I, a part de controlar via el comptador quantes persones han visitat la teva pàgina, realment és molt satisfactori quan de tant en tant reps una indicació que el que has dit alguna vegada té algun efecte positiu, que ha servit per alguna cosa.

Rebre un missatge d’una persona que no coneixes de res on et demana si la pots assessorar en un tema, el fet d’identificar uns primats, no té preu. I encara és més gratificant el poder solucionar la petició. Aquesta és la situació en que m’he trobat aquesta darrera setmana. Hem compartit coneixements entre persones que no havíem tingut mai un contacte previ. Ens hem enriquit mútuament i això només ha estat possible gràcies a la xarxa i que un dia vaig escriure al meu bloc sobre una femella de mangabei de coroneta blanca!

Nota: a la foto una parella dels primats identificats: els Talapoins (Miopithecus talapoin)

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc

Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

La recepta: partits oberts i innovació

Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

Barcelona amaga la prostitució però no resol les injustícies

Distreure l’atenció, amagar els problemes, no afrontar els reptes això és el que fa el govern de la ciutat de Barcelona un dia sí l’altre també.

Avui ens surten amb que la comissió de presidència de l’ajuntament de Barcelona ha aprovat, a proposta del PP i amb els vots CiU, la prohibició de la prostitució al carrer. Un primer pas que obre un període d’al•legacions, una nova aprovació en comissió i, probablement al mes de maig, la seva aprovació definitiva.

La proposta que no ha caigut bé a l’oposició municipal és oportunista i profundament demagògica. El pacte CiU-PP torna a “actuar” – amb el doble sentit d’acció i de teatre- i amb un cop d’efecte probablement molt popular anuncia la desaparició, via la prohibició, de la prostitució al carrer. L’oposició, amb tota la raó política i jurídica però amb arguments massa tècnics i gens entenedors, no ha aconseguit el seu propòsit de traslladar el debat de la prostitució allà on pertoca: el parlament espanyol.

Però amb amagar la prostitució, confinar-la a cases de barrets i/o bars amb barres americanes no soluciona el problema de fons: la prostitució segueix existint i segueix sent tolerada a la nostra ciutat. Amb la proposta es resol un problema estètic - les prostitutes estaran amagades- però no que es soluciona l’arrel del problema, es segueixen vulnerant els drets humans, continuarà la tracta de persones, continuarà el proxenetisme, el masclisme ...

Les diferències semàntiques són molt importants i més en temes que afecten a la vida de les persones. Per uns amb prohibir la prostitució ja n’hi ha prou, altres pensem que aquesta no és la solució i el que cal és abolir-la. Abolir la prostitució no significa només multar al prostituïdor, també significa lluitar contra l’explotació sexual, treballar per la protecció física i psíquica de les dones prostituïdes, dotar de la formació laboral necessària per facilitar la seva incorporació al mercat laboral i ...

Amagant el problema de la prostitució a la ciutat es poden guanyar vots però no es fa justícia amb les persones més desfavorides. Aquest no és el millor camí.

Gaites a la Diagonal, Saint Patrick‘s Day 2012 a Barcelona

Sortir a passejar un dissabte al matí i veure un grup de gaiters travessant la Diagonal per enfilar el carrer Numància seria ben estrany si no fos que avui és el dia de Sant Patrici i com cada any, i ja en van 9, a la part alta del carrer Numància es festeja el dia nacional d’Irlanda.

Cervesa negra, rugbi, salmó, viatges, jocs infantils i espectacles es van succeint al llarg de tot el dia davant d’un públic familiar. Irlandesos i barcelonins barrejats en un ambient de festa, és Saint Patrick‘s Day 2012.