Enric Llorens

La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

2012-01-24T12:17:00.002+01:00

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

El color verd i la fauna ja s’imposen a l’estructura del jardí vertical Tarradellas

2012-01-21T13:02:00.001+01:00

Fa tot just deu mesos s’inaugurava el primer jardí vertical de Barcelona. Una espectacular estructura metàl•lica tapava una lletja mitgera que malmetia el paisatge de la confluència dels carrers Berlin i Marqués de Sentmenat al barri de les Corts.

Des del carrer es començaven a entreveure les plantes que els serveis de Parcs i Jardins de la ciutat havien plantat i ja es va anunciar que s’havia de donar un cert temps per tal de deixar créixer i consolidar-les. Els tècnics la van encertar, transcorreguts deu mesos l’inicial i dominant color metàl•lic de l’estructura ha deixat pas a una gama de verds majestuosos i de marrons llenyosos. Les plantes han crescut i la fauna urbana ja n’ha fet casa seva.

Avui, a mig matí, entremig dels marfulls (Viburnum tinus), les heures ( Hedera helix) o la falsa vinya (Parthenocisus quinquefolia) ja he tingut l’oportunitat de veure una parella de pardals (Passer domesticus), però n’estic convençut que entre les plantes de filferro (Muehlenbeckia complexa) o del gessamí blau (Plumbago auriculata) si poden trobar diferents espècies d’insectes, algun petit rèptil, i diferents espècies d’aus.

Per poder observar-los es qüestió de temps (que avui no tenia), paciència i una mica de sort. Us hi animeu?

Les contradiccions del Periódico

2012-01-15T17:55:00.001+01:00

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

Una breu aportació sobre el partit 2.0

2012-01-14T13:10:00.002+01:00

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

La pena de mort és violència d’estat

2012-01-05T17:57:00.000+01:00

Pensar que en el fet que una persona, sigui qui sigui i hagi fet el que hagi fet, pot ser executada em posa els pels de punta, no entra dins dels meus paràmetres acceptar un fet d’aquesta magnitud. No hi cap raó d’estat vàlida per acabar amb la vida d’una persona, penso que una execució no deixa de ser un crim d’estat. Que ningú ha de morir a mans d’un altre. Sóc contrari a la pena de mort.

No m’acostumaré mai a veure imatges, d’odi i rancúnia, de gent que exigeix la pena de mort d’ algú, l’estómac se’m remou.

Nena sacrificada als deus

2012-01-03T16:27:00.001+01:00

La situació internacional, la crisi econòmica, l’atur, els problemes personals... són algunes de les moltes raons que tenim per estar preocupats. Estem tan acostumats a conviure amb les males notícies que hem aconseguit, per pur instint de supervivència, a no fer gaire cas de les informacions que no ens afecten directament.

Hi ha massa violència al món per aturar-nos a pensar quins són els seus orígens, qui en són els seus responsables i quines les seves conseqüències. Però darrerament està aflorant, darrera una dubtosa moralitat religiosa, un progressiu increment de la tendència de violència contra les dones.

Humiliacions, cops, lapidacions, violacions, insults, maltractaments físics i/o psicològics, esclavatge, assassinats... una llarga llista que sembla que mai s’acaba. Com a exemple, i per no anar gaire lluny en el temps, aquesta darrera setmana hem pogut llegir sobre segregacions al autobusos a poblacions israelianes, sobre testos de virginitat a Egipte, condonació de lapidacions per la pena de morta l’ Iran, o la primera mort de l’any per violència masclista a Girona... Tot un panorama.

I per acabar-ho d’adobar ens arriba des de la llunyana India un altre modus d’agressió contra les dones, un mètode que creiem eradicat però sembla que encara s’utilitza en algun que altre poblat indi: els sacrificis humans als deus. Si hem de creure les cròniques resulta que en ple centre de l’estat de Chattisgarh es va trobar el cos d’una nena el fetge de la qual havia estat ofert als deus de la fertilitat per tal d’obtenir una bona collita. Han estat detinguts els caps de la tribu que van reconèixer els fets però no es consideren culpables al creure que el sacrifici era necessari. Amb l’excusa de la religió tot és possible!

I diuen que estem al segle XXI...

Violència masclista, la història de la Hawa Akhter Jui

2011-12-24T11:40:00.001+01:00

La violència masclista està present a totes les societats, a la vella Europa, al món àrab, al nou món o a l’Àsia. Expressada de mil formes diferents, camuflada o no és una de les plagues que encara s’han d’eradicar.

Les notícies de violència masclista, moltes emmascarades com a disputes familiars, són ja tan habituals que la majoria ens passen desapercebudes o, si més no, ja no ens criden l’atenció. Les agressions i les violències de gènere són tan nombroses que han passat a formar part de la quotidianitat. I aquest conformisme és un perill, no podem acceptar de cap de les maneres que la nostra societat toleri o tanqui els ulls davant d’aquesta trista i injusta realitat.

Qualsevol tipus d’imposició d’un sobre un altre no és tolerable. Cal denunciar des del més mínim crit, a l’aixecada de mà o la pallissa més brutal, però també les amenaces, les coaccions i les vexacions. La tolerància zero als agressors és l’únic camí per tal rebaixar els índex de violència. Calen més denúncies, però també cal assegurar la protecció de les víctimes. La justícia ràpida, el compliment de les sentències, la reeducació...

I com que no podem baixar la guàrdia es bo conèixer les petites o grans històries d’algunes dones que havent sofert la violència a la seva pròpia carn denuncien a l’agressor i intenten seguir endavant. Avui us explicaré les desventures de la Hawa Akhter Jui.

Hawa Akhter Jui, una jove de Bangladesh casada de 21 anys estava a casa la seva cunyada quan el seu marit va tornar d’improvís de l’estranger on estava treballant. El marit la va conduir a una habitació i mentre deia que li volia donar una sorpresa li var tapar els ulls. La dona va sospitar pel to de veu que el marit estava enutjat però no es va atrevir a protestar. Enfadat l’home li va preguntar perquè malgrat les seves objeccions ella seguia estudiant, i mentre li va deia que havia de deixar els seus estudis Hawa va sentir com li estava tallant els cinc dits de la mà dreta.

Al cap de tres hores la família de Hawa la va dur a l’hospital on li van fer les cures pertinents. No es van poder reimplantar els dits, el marit els tenia amagats i no els va lliurar fins al cap de sis hores, ja era massa tard. Detingut l’agressor espera judici. Hawa ha tingut sort i seva la família la recolza. Ella diu que seguirà endavant, que continuarà estudiant, que vol ser advocada. Esperem que ho aconsegueixi.

Imatges de Barcelona (2)

2011-12-23T18:37:00.000+01:00

Un nova moda que s’està imposant a la ciutat: l’ocupació de l’espai públic per part de particulars.

Aprofitant la deixadesa del govern municipal molts petits comerços es permeten el luxe d’envair els carrers de Barcelona amb tota mena d’estris per tal d’anunciar el seu negoci. Deixant de banda la dubtosa estètica i l’agressió visual que pot comportar, aquestes eines de “marketing modern” no sols violen impunement les ordenances municipals sinó que també obstaculitzen molt sovint el pas dels vianants.

La foto que presideix l’apunt, per si l’alcalde vol fer el que li toca fer, està feta al carrer Numància cantonada Robrenyo. El cartell anunciador està fins i tot encadenat al pal del semàfor. Com a curiositat cal dir que a les nits tenen la deferència de retirar-lo.

Dia de suspensos

2011-12-22T21:57:00.000+01:00

Avui moltes cases catalanes pateixen un petit drama, els més petits i els no tan petits de la casa han portat les seves notes trimestrals. Las vacances escolars de Nadal s’enterboleixen per unes notes no gaire bones. Els primers suspensos, les primeres bregues... mares emprenyades, pares decebuts. Els petits espantats per les cares serioses dels pares. Els més grans intentant justificar l’injustificable, la mestra que em té mania. La situació es repeteix any rere any, només canvien els protagonistes i a vegades ni això. És una història recurrent. Promeses de rectificació per part dels fills i ganes de deixar-se convèncer per part del pares, però al final els bons són bons i els dolents són dolents.

Avui el govern de la Generalitat també ha portat les notes i ha suspès, i això que la seva mestra es amiga de la família. El CEO, el centre d’estudis d’opinió, que depèn de la Generalitat ha fet públic un estudi on s’afirma que els catalans desaproven la gestió del govern. Per primera vegada des de que es fan aquets tipus d’estudis un govern català suspèn.

Als pares ens preocupa el futur dels fills, ens agradaria que fossin els més preparats, els perdonem tot o gairebé, volem el millor per ells.

Als ciutadans ens preocupa el futur del nostre poble, no ens agrada que els nostres governants no facin els deures, no ens agrada que ens portin males notícies, no ens agrada que redueixin serveis, no ens agrada que culpin de la situació a la mestra o als governs anteriors... Volem que facin la feina ben feta, amb rigor. I si no compleixen, suspenen. Però a diferència que amb els nostres fills no els perdonem i ens en busquem un altre govern.

Les 4 dones d’en Rajoy

2011-12-22T17:57:00.000+01:00

Coneixem ja el govern d’en Rajoy . 13 persones.

No és el moment de criticar ni la possible idoneïtat ni la competència de cada ministre, cal deixar que facin la seva feina. Avui no toca queixar-se. No és el moment de recordar que el titular d’economia havia estat directiu a Lehman Brothers a la península ibèrica, ni que el nou ministre d’interior sigui soci numerari de l’Opus, ni que el ministre de medi ambient tingui un reguitzell de cotxes i sigui accionista d’una petroliera, ni que el ministre de defensa hagués estat al consell d’administració d’una empresa que fabrica bombes de dispersió, ni que...

Coneixem ja el govern d’en Rajoy. 13 persones. 9 homes i 4 dones.

Això sí que ho podem valorar. La dreta espanyola no té dones preparades? O és que Rajoy fa tota una declaració de principis? No m’agrada que les dones tornin a ser una minoria. No entenc que en ple segle XXI encara haguem de parlar d’aquests temes, dec ser molt innocent però pensava que la paritat als governs d’Europa era una fet inqüestionable. En fi, tornem enrere, retrocedim a principis de segle XX, quan les dones competien a les olimpíades vestides de carrer per no ensenyar cap part del seu cos.

La que ens espera...

Peatges catalans

2011-12-21T17:30:00.001+01:00

Des de que tinc ús de raó -si és que n’he tingut alguna vegada- sempre he sentit les queixes dels catalans per la diferència de tracte que rebíem en comparació amb els de “Madrid”. A part del futbol i la consideració que tenia l’equip del règim, un dels paradigmes més utilitzats era que mentre a Madrid estaven rodejats d’autopistes gratuïtes nosaltres havíem de pagar per entrar o sortir de Barcelona. Eren temps d’en Franco i fins i tot semblava lògic que els catalans estiguéssim castigats. Era el peatge que havíem de pagar a Madrid per ser catalans.

Han passat els anys, molts, i els catalans seguim pagant les autopistes, encara resten uns quants anys per la finalització de les concessions, les administracions no tens gaires quartos i no poden amortitzar res per escurçar els terminis.

Darrerament, amb l’excusa de la crisi, el govern convergent d’en Mas està escombrant descaradament cap a casa, la seva no la de tots. Ha retallat un munt de serveis, sobretot al sector de l’ensenyament, la sanitat i al cos del funcionariat. Mas ha rebaixat qualitat amb l’excusa de l’estalvi quan el que realment fa és amagar intencionadament els seus interessos finals: que la gent que pugui abandoni gradualment els serveis públics i se’n vagi a buscar els serveis a la privada, en altres paraules regalar als “seus” més ingressos ni que sigui a costa dels més desvalguts.

Però la cosa no acaba aquí, ara en Mas quan la crisi i l’atur més collen a les famílies ha decidit, entre d’altres, dues mesures de caràcter universal però que afecten d’una manera especial i crua a un sector determinat de la població catalana.

Pujar els transports públics, un euro setmanal de promig a l’usuari tipus, o fer pagar un euro per cada recepta és una decisió desmesurada i injusta. Qui agafa el metro? Qui agafa l’autobús? Qui va al metge a la seguretat social? Els rics o els qui no tenen cap altre remei? En Mas més que un president sembla una sangonera!

Ens queixàvem dels peatges que paguem a Madrid, però ara ens haurem de queixar dels peatges que hem de pagar al Mas tot i que segueix desmantellant l’estat del benestar. Quin país!

CiU castiga Barcelona posant els preus dels transports públics pels núvols

2011-12-20T10:45:00.001+01:00

"Barcelona té un alcalde que vetlla per la salut dels seus habitants”. Aquest podria ser un titular d’algun dels diaris de la dreta catalana que fan el joc al govern convergent. L’argumentació seria molt planera:

Xavier Trias, com a bon metge que és, ha decidit facilitar la condició física, i per tant l’estat de salut, dels ciutadans de Barcelona potenciant que caminin més hores al dia. El sistema que aplicarà l’alcalde es molt senzill, encarint els preus dels transports públics farà que moltes persones s’ho pensin dues vegades abans d’utilitzar-los, per tant hauran de desplaçar-se a peu cosa que els reportarà grans beneficis al seu estat de forma física.

Però la realitat és una altra. D’entrada, i per tal que quedi clar, Trias es contradiu un cop més. Les seves contundents postures contra qualsevol pujada per sobre de l’índex de preus que feia quan era cap de l’oposició ara queden en un no res (vegeu el vídeo de més avall). Les seves afirmacions, ja com alcalde, del setembre passat on assegurava que l’augment seria moderat són paper mullat. El fet és que els transports públics pugen una barbaritat.

La T-10 puja un 12,1%, el bitllet senzill un 37,9%, la T-50/30 un 10,4%, en canvi baixen les que menys s’utilitzen : la T-mes un 2% i la T-Trimestre un 3,6%. Una pujada amb majúscules fora de tota justificació.

Dit d’una altra manera qualsevol que utilitzi la T-10 només 2 cops al dia haurà de pagar quan s’acabi l’any 52 euros més en transport per la ciutat!

Però no tot acaba amb les pujades de preus, també es rebaixa la qualitat del servei. Es suspenen línies d’autobús, s’ampliaran els temps de pas en segons quines línies, els caps de setmana es suprimeixen tots els busos de barri i algunes línies més. El metro nocturn dels dissabtes és manté però es retiren els ramals urbans del Ferrocarrils, precisament els que van a Sarrià o al Tibidabo. Aquest darrera mesura em fa sospitar que hi ha un interès ocult al darrera per tal que joves d’alguns barris no pugin anar a segons quins barris i és barregin amb els fills dels millors, m’enteneu oi?.

En fi, és el que tenim. Un alcalde que no mira pels interessos de la majoria de la població, Trias és un alcalde que enlloc defensar el be de la CIUTAT advoca pels beneficis de CIU. Tot un panorama...

En Pere Navarro i la nena de la vaca saltirona

2011-12-19T18:35:00.001+01:00

Hi ha gent que davant de les adversitats enlloc de llençar la tovallola es creix. Fa més d’un any la foto que il•lustra l’article d’avui em va cridar l’atenció i la vaig arxivar. No sabia ben bé quan i perquè l’utilitzaria però n’estava ben segur que un dia aquesta curiosa imatge encapçalaria un apunt al meu bloc.

Recordo que la foto anava acompanyada d’un comentari que feia referència a la tenacitat de la nena que, donada la seva impossibilitat d’aconseguir un cavall de salts, va ensinistrar la seva vaca per poder practicar el seu esport favorit.

El Congrés que el PSC acaba de tancar em dóna l'oportunitat d'incloure aquesta fotografia entre la meva col•lecció d'històries. La tasca que ens espera a tots és semblant a la d'aquesta noia, que malgrat les dificultats, va ser capaç de fer que una vaca saltés els obstacles hípics. És una qüestió d'intel•ligència, voluntat i habilitat. I una cosa semblant a això és el que li demanem al Pere Navarro, un cop acabat aquest congrés amb el que deixem de llepar-nos les ferides per agafar embranzida i tirar novament cap a endavant, per recuperar el nostre paper referent i vertebrador de la societat catalana. Som això i cal que se'ns percebi així si volem avançar ràpidament cap a la recuperació electoral.

Sintetitzar el Congrés del PSC és senzill. Modernització dels estatuts i del model organitzatiu. Potenciació de l’obertura del partit a la societat. Primàries. Multitud de resolucions. Importants novetats i compromisos en temes tan variats com Europa, medi ambient, les politiques a la societat xarxa, la dació en pagament o l’abolició de l’explotació sexual... Aquests són alguns exemples del que s’ha parlat i acordat. Una revolució i actualització necessària alhora que silenciosa i pacífica dels nostres programes i mètodes de funcionament.

Al Congrés també hem parlat de persones, de les que han sortit de la direcció i de les que han entrat. De noves funcions, de nous encàrrecs. Tot amb força bon rotllo cosa que quan es parla de persones i del seu futur sempre és difícil. I el bon rotllo és cosa de tothom però s’ha pogut fer gràcies al talant negociador i integrador d’en Pere.

En Pere Navarro, al igual que la noia de la vaca, té un gran repte a superar: motivar al PSC i a la seva gent a recuperar la credibilitat davant de la ciutadania, a assolir l’hegemonia social que ens ha de dur a obtenir, en un termini raonablement curt, de nou l’hegemonia política.

Recuperar l’hegemonia... segur que en Pere solet no ho aconseguirà però el que sí pot fer es encapçalar el moviment que farà que totes les persones socialistes de Catalunya es mobilitzin per obtenir-ho. Sabem que serà difícil per si ens ho demana allà estarem.

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució

2011-12-17T19:41:00.001+01:00

Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.

I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

Prohibicions i multes insòlites

2011-12-11T12:43:00.000+01:00

La Carme m’envia aquesta”perla” trobada a un carrer de Sepúlveda (Segovia). La prohibició ja és de per sí infreqüent, si amés li afegim una quantia de la multa ridícula tenim un bon motiu per somriure, amb els temps que corren val més que riguem, oi?

E-mail obert al Pere Navarro

2011-12-10T17:02:00.001+01:00

Inicialment la meva intenció era enviar-te aquest correu de forma privada, però un cop escrit i donat que el PSC entra en una nova etapa on la transparència i la franquesa han de formar part del nostre ADN he decidit fer-ho d’una manera pública.

Hola Pere!

Fa massa anys que ens coneixem per anar amb compliments, ja saps com sóc i no cal que utilitzi la diplomàcia per parlar amb tu. Com sempre et parlaré sincerament i pel broc gros, tal com em surt, com he fet tota la vida.

D’aquí una setmana ja serem en ple congrés del partit. Ja era hora! Fa molt de temps que les i els socialistes de Catalunya el necessitàvem i que alguns i algunes l’haguéssim fet fa un any i amb més delegats i delegades. Però avui no et vull parlar de passat, parlem de futur.

Espero moltes coses d’aquest congrés. Internament cal que ens regenerem i cap enfora ens hem de rentar la cara. Hem d’aprofitar-ho molt bé. Des del meu de vista, i si no es capgira aquesta darrera setmana, la cosa pinta bé. La feina traduïda en esmenes que hem fet a les agrupacions, malgrat els intents d’alguns detractors del debat democràtic dins i fora de l’organització d'enterbolir-la, tindrà el seu fruit.

Sembla, pel que diu la premsa, però també pel que em diu l’ambient que es respira dins l’organització, que ho tens molt bé per ser el nou primer secretari del PSC. Me’n alegro. Des del dia que et vaig sentir a Barcelona m’agrada la teva candidatura, la música del que dius sona diferent, és una música moderna que alhora beu de les velles i belles tradicions i valors del nostre partit.

I per si tenia algun recel el llegir la teva entrevista d’avui a la Vanguardia m’ha acabat de decidir. El fet que et comprometis amb els tres temes que des del meu punt de vista han de ser fonamentals en aquest congrés i en el futur del partit -el medi ambient, la igualtat de gèneres i l’aplicació de les noves tecnologies des de l’esquerra- em decanten en aquest congrés definitivament al teu favor.

Definitivament? No, el meu vot personal com a delegat, serà condicionat. El condicionarà la composició de l’executiva -qui entra i, sobretot qui surt -. El condicionarà el repartiment de responsabilitats i l’equilibri de gèneres a tot nivell. El condicionarà el fet que totes les generacions estiguin i se sentin representades, els joves i la, sovint oblidada, gent gran. En definitiva el condicionarà que la majoria del partit se senti realment representada.

Per acabar, m’agradaria citar-te al gran Miles Davis. Parlant sobre fer música, de fer jazz, en Miles deia “No toquis el que està , toca el que no està”. No dubto que si ets escollit primer secretari, aprofitant la vena jazzística que porta la teva sang terrassenca, sabràs aplicar aquest magnífic consell a l’acció política dels i de les socialistes de Catalunya.

Et desitjo tota la sort del món, la necessitaràs, la necessitarem.

Una abraçada

Enric

Parets de Brussel·les (2)

2011-12-09T11:29:00.000+01:00

Parets de Brussel·les (2)

View more presentations from enricllorens.

Parets de Brussel·les (1)

2011-12-08T13:17:00.000+01:00

Parets de Brussel·les (1)

View more presentations from enricllorens.

Imatges de Barcelona (1)

2011-12-05T12:36:00.000+01:00

Començo avui una nova sèrie al bloc titulada “Imatges de Barcelona” on intentaré plasmar la progressiva deixadesa als carrers de la ciutat. No tot en té culpa la crisi, en canvi la mala gestió de l’equip d’en Trias en té molt a veure.

A la foto d’avui, feta fa més de dues setmanes en ple Passeig de Gràcia, cantonada Consell de Cent ( Muntanya/ Besòs) podeu veure que falta un rajola. Està en el pas de vianants i cada dos per tres algú hi ensopega.

He esperat més de 15 dies per publicar la foto, em sembla un temps prudencial per tal que els serveis municipals substituïssin la rajola, no ha estat així. És una mostra més de la degradació de la ciutat però sembla que a l’alcalde Trias no li importi, deu estar massa ocupat preparant privatitzacions...

El test de virginitat de Samira Ibrahim

2011-12-04T12:25:00.000+01:00

El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

Congrés socialista. Objectiu: abolició de la prostitució

2011-12-03T18:28:00.002+01:00

Molt s’està parlant del proper congrés del PSC; a la premsa, i la xarxa, es comenta molt de noves formes de relació amb la societat, de modernitzar mètodes d’organització interna, de la nova direcció... però ni a la premsa, ni a la xarxa, s’està fent ressò de les propostes que s’hauran de discutir i aprovar, o no, durant el conclave socialista i que un cop aprovades formaran part del nou bagatge ideològic dels i de les socialistes.

Una de les proposicions a discutir, i a la que dono el meu total suport, és la que tracta sobre l’eliminació de la prostitució. La prostitució és un forma d’esclavisme que afavoreix les màfies de proxenetes i traficants de persones. En tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, la desigualtat.

Davant tot això els i les socialistes no podem tancar els ulls, o mirar cap una altra banda, hem d’encarar el problema d’una vegada per totes i lluitar per la definitiva abolició. Una lluita que s’haurà de dur a terme a tots els nivells, ja sigui el legislatiu, com el policial i el judicial; un combat que també ha d’anar acompanyat d’una enorme pedagogia social .

Entre altres coses, si la proposta tira endavant les i els socialistes ens comprometem a treballar per dissuadir la demanda d’exercici de la prostitució a l’espai públic a través de l’enduriment de les sancions, alhora que sensibilitzarem a la societat sobre la vulneració de drets humans que suposa la pràctica de l’explotació sexual.

Aquesta és una de moltes propostes que les i els socialistes discutirem d’aquí dues setmanes, propostes que si prosperen poden canviar, a millor, la vida de moltes persones. Això sí que és fer política. Això és construir socialisme.

Femitic, unes dones admirables

2011-12-02T11:36:00.001+01:00

Ahir vaig assistir al lliurement de premis de Femitic, un concurs de vídeos i fotografies que fomenta la participació de les dones a Internet. Organitzat per Dones en Xarxa, Femitic pretén, entre d’altres objectius, disminuir la fractura digital de gènere, incentivar la formació i la incorporació de la dona al mercat laboral, visibilitzar les dones a Internet, fomentar l’ús d’Internet com un espai on promoure valors igualitaris i inclusius entre les i els joves, denunciar les desigualtats entre dones i homes en l’àmbit laboral.

L’acte va ser breu, , presentació de les obres finalistes, mini parlaments i 4 premis, 2 de fotografia i dos de vídeo. Una horeta justeta d’aquelles ben aprofitades i que tothom en surt content, les premiades cofoies, les organitzadores satisfetes pel èxit i el públic encantat.

De les quatre obres premiades me’n agradaria destacar-ne una, la que em va arribar al cor “#admirables”, un vídeo de la Paula Girart que sota el subtítol "Com pot Internet ajudar a l’alliberació de la dona?” ens relata la dificultat i els perills de les dones lluitadores de la primavera àrab i la seva connexió amb el món via Internet i les xarxes socials.

Des de petit sempre m’ha impressionat la gent que es juga la pell per la democràcia i la llibertat del seu poble, el seu gènere, la seva raça o la seva condició sexual. Només pensar en la seva valentia, en el seu activisme desinteressat, en el perill en que exposen la seva vida em fa posar la pell de gallina. I aquesta és l’emoció que la primera part del vídeo de la Paula em va fer sentir, una sensació que em va fer revifar la meva ànima rebel contra les injustícies.

Felicitats Paula!

Quo vadis Barcelona?

2011-12-01T16:25:00.000+01:00

Que Barcelona està més bruta que mai és una evidència, també ho és que els seus carrers estan deixats. També que el seu alcalde, Xavier Trias, demostra cada dia la seva manca d’idees. També que les promeses electorals s’estan convertint en un no res. També que les rectificacions i desautoritzacions entre els regidors del govern estan a l’ordre del dia. També que...

El diari Ara no és gens sospitós de tenir tendències filosocialistes, al contrari. Ningú que sigui imparcial pot negar que l'Ara tracta força bé als governs convergents. Per això es força sorprenent l’acudit d’avui d’en Fran Domènech. En un vist i no vist ens defineix amb un realisme cru la Barcelona actual.

I això passa quan tot just fa tres mesos des de que els convergents “manen” a la ciutat! Si en tres mesos s’ha produït aquest desgavell què passarà quan hagin passat 3 anys?

Coses del congrés socialista: hi ha qui vol pescar a la peixera!

2011-11-29T15:52:00.001+01:00

Tota societat té unes normes per les que s’ha de regir. Sense elles la convivència seria dificultosa i el funcionament gairebé impossible, aquests preceptes van variant en el temps, s’adeqüen a les noves tendències, als nous mètodes o a les noves ideologies. La regularització és, doncs, necessària i acceptar les condicions és imprescindible.

Totes les societats es doten dels instruments necessaris per, en el seu moment, modificar i canviar les regles de joc. I els canvis s’han de produir en el seu moment, no abans i no quan a algú li interessi. Trencar la norma, canviar les regles quan la partida està començada és jugar brut.

Els partits polítics, com a entitat social que són, també es doten d’unes normes de funcionament -millors o pitjors- per les quals s’autoregulen. Unes convencions generalment escrites en estatuts i reglaments que fan més entenedor el funcionament intern i que alhora faciliten la solució en cas de discrepàncies.

Habitualment els partits polítics estableixen el canvi de les seves normes en congressos o conferències convocades a l’efecte, així es com s’incorporen legítimament les transformacions que els seus integrants desitgen.

Algunes, o algunes, pretenen “jugar” les seves cartes al congrés dels socialistes catalans amb unes regles que no estan escrites o que encara no s’ha aprovat. Com saben de les seves poques possibilitats amb les normes actuals, utilitzen la seva influència mediàtica per intentar portar el joc a un terreny a priori, només a priori, més favorable als seus interessos. En altres paraules, negar o qüestionar la legitimitat representativa dels delegats i de les delegades quan es té un recolzament gairebé nul és un atac frontal a la democràcia. Generar sospites ”urbi et orbi” sense fonaments és un atemptat directe al partit.

Flac favor el que fan alguns, o algunes, en nom de la democràcia als socialistes i que amb les seves afirmacions contribueixen, també, al desprestigi de la política en general.

Aquesta manera de participar en política no és gaire neta, em recorda aquells que en un concurs de pesca a mar obert pesquen en un peixera, o compren a la peixateria, i presenten les seves "captures" com una gran cosa, quan en el fons el que han fet són trampes.

Maltractador del segle XXI

2011-11-28T21:26:00.001+01:00

Han passat centenars d’anys, mil•lennis, però encara hem de conviure amb massa troglodites.

Els diaris que publiquen anuncis de prostitució són còmplices de la violència masclista

2011-11-27T17:36:00.000+01:00

La violència de gènere té moltes cares, es pot camuflar dins de la quotidianitat sense cridar gaire l’atenció, però per això no deixa de ser el que és. No tota la violència masclista ha de ser de sang i fetge, la prostitució, en tant l’explotació sexual, també ho és.

La prostitució i fomentar-la és violència masclista, per tant anunciar prostíbuls i contactes pagats als diaris també ho és. I si anunciar també ho és els mitjans on es publiquen els anuncis són còmplices de la vulneració de drets humans.

És habitual veure a la majoria de diaris del nostre país pàgines de “contactes”. Tot i que la llei ho permeti no és moralment i democràticament tolerable, cal que aquesta pràctica s’eradiqui. El fet de ser un bon negoci per la premsa no pot, ni ha de ser, una excusa per promoure l’explotació de les persones.

Humor nuclear? (4)

2011-11-26T18:35:00.002+01:00

La violència contra les dones, la violència tolerada

2011-11-24T18:40:00.001+01:00

Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

Resultats electorals: 2 motius i 4 conclusions

2011-11-22T16:32:00.000+01:00

Primer motiu: separació entre els socialistes i el seu electorat habitual, o el distanciament de la parella

Segon motiu: l’electorat se sent traït pels socialistes, o un membre de la parella pensa que li han posat les banyes.

Primera conclusió: resultats pèssims i pujada d’altres partits, o l’amant despitat s’ha anat amb un altre.

Segona conclusió: cal treballar de valent per intentar recuperar l’electorat, o amb un ram de flors no n’hi ha prou per recuperar a l’amant despitat.

Tercera conclusió: cal tornar a guanyar la confiança majoritària de l’electorat, o l’amant ha de “perdonar” la presumpta infidelitat.

Quarta conclusió: Si no se’l vol perdre per sempre no es pot tornar a fallar a l’electorat, o una nova infidelitat serà causa de divorci.

Queda clar? Alguna pregunta més?

El dilema socialista. Fer cas a enquestes i números o a sensacions i sentiments?

2011-11-22T13:37:00.001+01:00

"El socialisme és un sentiment" Joan Reventós

A mida que passen els anys menys m’agraden les anàlisis postelectorals basades en els números. Desprès de viure moltes eleccions amb resultats favorables o adversos, patint lectures que sempre he trobat interessades i esbiaixades, he arribat a la conclusió que els números, al contrari del que ens volen fer creure, no són exactes. Cadascú els interpreta de la manera que més interessa en aquell moment. I que d’un mateix resultat es pugui llegir de diferents formes significa que qualsevol comentari deixa de ser científic i passa a ser purament especulatiu.

Parlar de resultats amb els “experts” significa entrar en un terreny de discussió on les grans quantitats de xifres aclaparen al més pintat, on els profans quedem en evidència. I aquí és on tenim el problema, ja que s’ha instal•lat en el pensament “oficial”dels grups polítics i dels opinadors la infal•libilitat dels experts. Ningú els pot contradir, no queda bé.

Però els “experts” no són infalibles, s’equivoquen com qualsevol altre, potser més. El que tenen és una especial habilitat en canviar les seves interpretacions d’una manera camaleònica i imperceptible i així sempre en surten ben parats, saben “salvar” molt bé el seu paper.

Jo no sóc expert en números ni llegeixo estudis assenyats, tinc un altre mètode: el temps que altres dediquen a especular amb les xifres el faig servir per parar les antenes, escoltar el que diu la gent i palpar les seves sensacions. Potser per això el resultat electoral del 20 de novembre a Catalunya no em va sorprendre gens ni mica.

Sensacions i sentiments, això és el que els números no reflecteixen i que la majoria de polítics ignoren. I així els va, de la ignorància venen les sorpreses vestides de mals resultats electorals.

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació

2011-11-21T17:00:00.001+01:00

La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

Dona: tapa’t els ulls!

2011-11-19T18:32:00.000+01:00

Si fa tot just dos mesos s’albirava dins del feudal règim saudita una petita escletxa de millora democràtica amb l’anunci que les dones podrien participar i ser escollides en les properes eleccions municipals, avui les esperances de progrés es tornen a veure enterbolides.

A l’Aràbia Saudita les dones per llei han de vestir de negre de dalt a baix i amb el cabell cobert. Incomplir aquesta norma està greument penalitzat, des de fuetades a presó. Ara el Sheikh Motlab al Nabe, portaveu del Comitè per la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici vol anar més lluny. Vol que s’aprovi una llei que obligui a les dones amb els ulls “bonics” que també se’ls tapin. Sembla ser que per aquest grup integrista els ulls poden ser massa temptadors pels homes saudites i que cal garantir la puresa de les dones!

Esperem que la proposta quedi només en proposta i finalment sigui rebutjada, però el fet de que es presenti ja demostra fins a quin punt la societat saudita viu ancorada en un món arcaic que no respecta ni els drets ni la llibertat de les persones. Més encara, que no considera a les dones com a persones.

Promeses incomplertes o enganys intencionats? El cas de les motos al carril bus

2011-11-19T10:35:00.000+01:00

Estar més de trenta anys a l’oposició és molt dur, per això la dreta política barcelonina aliada amb la dreta econòmica i amb la dreta mediàtica va dedicar-se durant el passat mandat municipal a carregar, desprestigiar i vilipendiar la tasca del govern municipal.

La seva perseverança, ajudada per una crisi econòmica de cavall i alguns errors de gestió magnificats, va tenir el seu premi: les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona van donar a la llista de CiU la seva confiança majoritària, Xavier Trias és ara l’alcalde de Barcelona. Res a dir, la democràcia va dictar la seva llei.

Però han passat més de cent dies i la realitat posa les coses al seu lloc. Recordeu que deia en Trias sobre les motos i el carril bus? Recordeu que deia el seu programa electoral? Si voleu fem una mica de memòria, us cito un paràgraf de la pàgina 278 de seu programa. “Modificarem les ordenances municipals per tal que les motos puguin circular pel carril bus-taxi.”

Deia que el temps posa les coses al seu lloc, i tant. Aquesta mateixa setmana els convergents de l’ajuntament han rebutjat -i sotmès a un estudi posterior- una proposta del PP per crear la normativa que permeti que les motos puguin circular pel carril bus. La decisió de la gent d’en Trias es basa en un informe del RACC que assenyala que la mesura incrementaria la velocitat mitjana de les motos, augmentant significativament el perill d’accidents -ja de per sí quantiosos- alhora que la seva gravetat. Igualment, l’informe afegeix que la invasió del carril bus per part de les motos provocaria un alentiment de la autobusos.

El més greu i lleig del cas és que aquests informes ja existien fa anys, informes que els tècnics de diferents àrees de la ajuntament havien fet i que l’oposició tenia al seu poder. I el que encara és més greu: tot i saber les possibles conseqüències per la integritat dels motoristes que comportaria la mesura la dreta barcelonina ho va utilitzar com a arma electoral.

Per sort Trias es tira enrere i de moment les motos aniran per on han d’anar, però per desgràcia les barcelonines i barcelonins comprovem que el nostre alcalde o bé no té paraula o bé ens ha mentit conscientment per arribar al poder. Visca l'ètica.

Agressió a la llibertat, el local dels socialistes de Nou Barris assaltat

2011-11-18T19:08:00.000+01:00

Passaven uns minuts de les dues de la tarda d'avui divendres quan un grup format per 8 o 10 joves encaputxats han atacat els local social dels socialistes al passeig Urrutia a Nou Barris.

Els assaltants camuflats d’una manera covarda sota les seves caputxes, anaven armats amb barres de ferro que han utilitzat per intentar trencar tots els vidres del local. Igualment han llançat oli de motor a les parets i han fet una pintada, també han llançat un cocktail molotov que sortosament no s’ha encès. Finalment els crits d’alarma i protesta de les ciutadanes i dels ciutadans que estaven en aquells moments pels voltants els han fet foragitar.

Els agressors han deixat la seva empremta, una pintada on fan tota una declaració d’intencions, això sí sense signar, per mantenir-se en l’anonimat: “Foc als polítics. Mort a l’estat.”

No és la primera vegada que la seu d’un local socialista a Barcelona es veu agredida; hem tingut pintades, ocupacions, assalts i, fins i tot, bombes. Hem rebut amenaces de tots colors. Alguns pensen que amb les seves coaccions traïdores i anònimes aconseguiran fer-nos enrere, aturar-nos. Estan ben equivocats, aquestes agressions fan que les i els socialistes ens unim més, que ens sentim més forts, que ens afirmem en la nostra convicció en que la nostra lluita pel socialisme és més necessària que mai.

I per si no algú té dubtes de quin és el meu parer:

Quan hi ha democràcia utilitzar la violència per expressar les idees només té un nom: feixisme

Donar la cara, i el cos, contra hipòcrites i censors.

2011-11-16T21:32:00.002+01:00

Tenir vint anys, ser dona i viure a Egipte no és gens fàcil. Si a tot això se li afegeix el ser feminista i lluitar contra el vel islàmic la situació es complica encara més.

Doncs bé. Resulta que una noia egípcia de 20 anys, Aliaa Magda Almahdy, ha desafiat a totes les ments retrògrades del seu país atrevint-se a mostrar-se despullada al seu bloc. Amb la seva acció, que no sols es queda amb unes fotos sinó que porta tot un discurs darrera, intenta aixecar consciències i anunciar que les dones no permetran que se les relegui a un segon terme, que sense les dones no hi haurà cap canvi substancial dins del món àrab.

Aliaa, diu que lluita contra la societat sexista, violenta i racista, la societat de l’encalç sexual i de la hipocresia. Vol sentir-se, i creu que en té tot el dret, lliure.

Aliaa és valenta, s’enfronta a la tradició, a una religió coercitiva i al masclisme d’una societat patriarcal i tancada. Aliaa sap que s’hi juga molt. Ha triat, sap que sense llibertat no tindrà futur. Esperem que guanyi el seu repte.

El veritable vot ocult, el vot d’en Fèlix Millet

2011-11-16T12:15:00.001+01:00

Ja ni se’n parla però, de tant en tant, val la pena recordar-ho. En Fèlix Millet, aquell que va aprofitar-se del seu càrrec per espoliar els fons del Palau de la Música, aquell que “regalava” subvencions a fons perdut als seus correligionaris segueix en llibertat.

I si en Millet segueix en llibertat voldrà dir que aquest diumenge podrà anar a votar d’una manera presencial i, si vota, votarà pels seus. Votarà pels mateixos que gràcies a les seves subvencions van tenir diners “fàcils” per fer campanya des de la Fundació Ramón Trias Fargas, avui Catdem, pel ara alcalde de Barcelona Xavier Trias. Votarà pels mateixos als qui va “regalar” un grapat molt important de diners per eixugar els deutes d’un partit fracassat i que ara són càrrecs importants dins el partit d’en Mas.

I mentrestant, mentre un delinqüent confés campa per Barcelona com si res, la vida segueix. Si fos mal pensat diria que siguin presidents, alcaldes o regidors tots els que ”manen”d’un determinat color polític ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser tots els que deuen favors a en Millet ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser en Millet sap massa coses i el millor - per alguns- és que segueixi lliure.

Si fos malpensat diria que Millet, un personatge que s’estima d’una manera molt peculiar el nostre país, rep una dosi de tolerància que sobrepassa tots els límits de l’ètica i la justícia.

Per sort jo no sóc malpensat, però per si de cas no votaré als amics d’en Millet aquells que demanen el vot per la cartera.

Altres entrades al bloc sobre en Fèlix Millet:

Els obscurs favors d’en Millet
Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules
Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

La victòria. Preferim un " win-lose" o un "lose-win"?

2011-11-15T16:50:00.002+01:00

Passi el que passi el diumenge que ve, siguin els resultats que siguin cal reconèixer una cosa: la dreta ha guanyat. La dreta ja ha imposat el seu guió.

La dreta ha aconseguit que els mitjans de comunicació incorporin al discurs polític l’afirmació de que ja no existeixen ni dretes ni esquerres. La dreta ha assolit que això s’accepti com a una axioma, com una realitat inqüestionable. Més encara, la superació de la dicotomia entre dreta i esquerra es considera una modernitat i com a tal un nou dogma.

Amb el canvi d’escenari el debat polític s’ha traslladat a altres àmbits que només interessen a la dreta: més tècnics, més de gestió i/o més identitaris. I amb aquest canvi de terreny de joc els qui perden són sempre els mateixos: els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...Perden per què juguen a camp contrari.

I tot això ens porta a la situació actual, quan milers i milers de persones, votants potencials de l’esquerra, aquest diumenge votaran a la dreta o es quedaran a casa. Potser desenganyats, i probablement no els falten raons, potser per manca d’informació, potser per ganes de canviar, potser per sentir-se guanyadors, potser rabiosos per estar aturats... són múltiples els motius però el resultat només n’és un: els uns guanyen i els altres perden. El problema rau que malgrat el vot per la dreta dels desencisats aquests també perdran. Sortiran malparats perquè la dreta només defensarà els seus interessos. La dreta, com és habitual, ha estat molt més llesta que l’esquerra, ha aconseguit el seu objectiu: molts, i moltes, estan a punt per caure al parany.

Uns guanyen i altres perden, de nou es produeix el famós “win-lose". El problema rau que malauradament sempre perden el mateixos. Quan ho canviarem?

Els que creiem que la dreta i l’esquerra encara existeixen, els que creiem que esquerra i dreta no són el mateix estem convençuts que la victòria, que arribarà un dia o un altre, l’assolirem quan no ens deixem manipular i portem el debat al terreny on els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...son majoria. Quan això arribi aconseguirem una nova situació, un escenari “lose-win” per la dreta i un món més just per a tothom.

Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.

2011-11-13T12:51:00.001+01:00

Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

El PP vol les dones a casa!

2011-11-12T18:48:00.000+01:00

"Somos madres, mantenemos nuestra casa limpia y pura, como todos, trabajamos sin desdén, no hay duda alguna, choferesas, enfermeras, cocineras y modistas, pedagogas, cantantes y hasta artistas, cuentacuentos, albañil y economista. Somos madres. Alguna cana en nuestra sien se nos asoma y lloramos cuando hijo ya mayor nos abandona, nos engaña recibir alguna flor y un achuchón, pero más nos gusta un bolso de Vuitton, sin hacer más comentarios. Somos madres, somos madres, somos madres".

Aquesta és la transcripció d’una cançó que un cor d’un col·legi religiós ha cantat avui a un acte del PP valencià on ha parlat en González Pons en presència de la Rita Barberá i d’en Alberto Fabra . Aquesta és l’Espanya que vol el PP, la de la “mujer en casa y con la pata quebrada”. La de la dona sol•licita a tots ( i tots vol dir tots) els desitjos del marit, la de la dona submisa.

Dia que passa els dirigents del PP es van traient la carota: el que vol el PP queda molt lluny del que necessita una societat moderna, justa i igualitària. El que vol el PP és que més de la meitat de la societat -les dones- estigui sotmesa a l’altra meitat -els homes- .

A mi que ho hi comptin!

Activistes i ciberactivistes,

2011-11-11T21:57:00.000+01:00

Fa més de trenta anys a un pis del carrer Infanta Carlota, avui avinguda Josep Tarradellas, uns quants voluntaris socialistes ens trobàvem amuntegats en un sala fent creuetes a les paperetes del senat. A l’any 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques, la televisió encara era en blanc i negre, només podíem veure dos canals, no existien els ordinadors personals, els Cd’s, ni els telèfons mòbils... Fa més trenta anys una manera de participar a la campanya electoral era fer creuetes a les paperetes del senat. Benet, Candel, Cirici eren els tres candidats de la Entesa dels Catalans, la candidatura unitària que recolzàvem els socialistes. Un grapat d’activistes vam dedicar els nostre temps lliure durant uns quants dies per la causa...

Avui a la seu central dels socialistes catalans, al carrer Nicaragua, un bon nombre de voluntaris i voluntàries socialistes carregats amb els seus portàtil, tabletes i mòbils ens trobem a una magnífica sala de la quarta planta per tal de comentar en directe el debat a 5 bandes dels caps de llista dels partits a les eleccions generals. Avui, a diferència de fa més de trenta anys, utilitzem una manera distinta de fer activisme però amb una mateixa finalitat: activar la societat...

Una recepta contra la crisi: més estat del benestar

2011-11-10T16:15:00.000+01:00

No és la meva costum però us recomano la lectura de l’article “el estado del bienestar español” del catedràtic de la UPF i director de l’Observatorio Social de España Vicenç Navarro publicat al diari Público.

Navarro ens explica amb xifres i d’una manera entenedora que una altra política és possible, que les retallades en despeses socials -sanitat, educació, dependència, habitatges socials...- no són imprescindibles, que les administracions tenen altres maneres d’obtenir recursos. Com? Molt senzill, només cal aplicar més control al frau fiscal i una política impositiva progressista: impost del patrimoni, manteniment del de successions, eliminar la rebaixa d’impostos als més rics, anular la baixada impostos a les grans empreses...

Per acabar, i de collita pròpia, penso que contra la crisi el millor és “invertir” en despeses socials. La tranquil•litat que dóna a les ciutadanes i els ciutadans el saber que les seves necessitats bàsiques estan cobertes és la base necessària per la recuperació de la confiança, una confiança en el futur imprescindible per afrontar amb la valentia necessària la construcció d’un model de societat més just i més solidari.

Diguem con tractes l’educació i et diré el futur del teu país

2011-11-09T15:56:00.000+01:00

A casa nostra la cosa és alarmant, algú està desmantellant el bé més preuat a qualsevol societat. Una mà negra, sense escrúpols de cap mena, està debilitant intencionadament un dels pilars sobre els que es fonamenta la societat del benestar: el dret a una educació digne, lliure, de qualitat i gratuïta per a tothom. El que afirmo no només són paraules, són fets comprovables allà on governa – oh casualitat!- la dreta d’aquest país.

Es diguin Convergència, es diguin Unió, es diguin PP en matèria d’educació són la mateixa cosa: aquells que manlleven la tasca d’anys de molts legisladors, pares i mares, professors i també alumnes per un ensenyament modern i democràtic.

Tothom té a la memòria recent alguna de les accions en contra la comunitat educativa – que som tots- que s’han produït a Catalunya. Al govern de dretes d’en Mas li ha faltat temps per eliminar la sisena hora a l’educació primària, reduir transports escolars retallar significativament les plantilles amb cobertures parcials de les jubilacions o la limitació de la contractació d’interins, la reducció de beques i ajuts a l’alumnat i a les seves famílies, la rebaixa en la inversió als equipament necessaris, la reducció de pressupostos... Tot això amb un sol motiu, i no us creieu que sigui l’estalvi, degradar l’escola pública en benefici de la privada.

Però malauradament Catalunya no és una excepció, a les comunitats governades pel PP la situació és igual de dolenta. A Madrid s’han acomiadat 3300 professors i reduït pressupostos a l’escola pública, en canvi s’ha augmentat els ajuts a la privada. A Galicia s’han acomiadat 1100 professors, s’han reduït 254 milions d’euros en el pressupost. A València 110 professors tenen els dies comptats, els conservatoris de música (62) perillen per manca de pressupost. A les Illes s’anuncien 500 acomiadaments i reducció d’un 10 % de les plantilles. A Aragó, Castella la Manxa, Castella- Lleó, Cantàbria, Múrcia més del mateix. Això és el que fa la dreta.

I l’esquerra? Fem una miqueta de memòria, només cal anar un parell d’anys enrere, al govern del president Montilla: 410 centres educatius construïts en 4 anys (22 escoles noves a la setmana), 7225 mestres nous en 4 anys ( 5 cada dia), multiplicació per quatre dels ajuts - beques, transport i menjador -. 100.000 alumnes amb ordinadors portàtils... Això és el que fem els socialistes.

La dreta pot al•legar que la crisi i la consegüent minva d’ingressos obliga a retallar, pot ser cert. Però també ho és que no cal fer-ho en serveis bàsics, com educació o sanitat; hi ha altres camps on es poden reduir despeses sense costos socials irreversibles: infraestructures innecessàries, despeses militars, de representació o suites al “Palace”. Però a part de racionalitzar la despesa, també es pot legislar millor, per no estendre’m només us poso un exemple no calia suprimir impostos als rics (successions).

Les maneres de governar de la dreta són sempre igual, pels seus i només pels seus. Rebaixant el nivell de l’ensenyament públic aconsegueixen dos objectius: per una banda que els fills dels menys afavorits no facin la competència als fills de la classe dominant i, per altra banda, enfortir l’escola privada. Negoci rodó. Un futur blanc per uns i negre pels altres.

És això el que volem? Que no em diguin que tots són, som, iguals. Hi ha diferències ideològiques abismals. Negar-ho es negar la realitat.

Les opcions estan sobre la taula i jo tinc ben clar el que trio.

CiU i PP han passat de nuvis a parella de fet. Aviat tindrem casament!

2011-11-08T13:30:00.001+01:00

Tothom en tenia sospites, tot i els constants desmentits i que ningú tenia proves concloents finalment s’ha fet públic: en Trias i en Fernández Díaz són parella fet.

Malgrat els esforços del socialdemòcrata de “boquilla” Xavier Trias per mantenir en secret les seves relacions amb el popular Alberto Fernández finalment la notícia ha esclatat: a Barcelona els pressupostos municipals seran aprovats gràcies als vots favorables del PP.

Poc els importa el que diguin, la dreta barcelonina no ha esperat ni als resultats del 20 de novembre per declarar-se el seu amor i la seva fidelitat. Van crescuts i ja no els cal dissimular.

Els conservadors barcelonins, un cop comprovat a base d’enquestes que les retallades en salut i en ensenyament no els afecten electoralment, han decidit tancar files darrera un pressupost restrictiu que en cap cas contraresta els danys a la cohesió social que s’han produït per les actuacions intencionades del govern de la Generalitat contra les persones més desvalgudes de la nostra societat. La dreta es descara i aposta només pels seus.

Catalunya, una potència mundial.

2011-11-05T17:49:00.000+01:00

Els catalanets, i també les catalanetes, de pro estan d’enhorabona, Catalunya és una potència mundial. Almenys això era el que es desprenia a primera hora del matí a moltes piulades al Twitter.

Ni que sigui per una hora han quedat en un calaix les eleccions, les retallades, Madrid... Catalunya potència mundial! Quina alegria!

Pels que només es miren el melic identitari aquesta és la gran notícia del dia, la que eclipsa la crisi i el mal humor: La selecció catalana de korfbal, esport de masses que apassiona a tot el planeta, ha quedat quarta en el mundial de la Xina.

Per fi podrem dormir tranquils, Catalunya al capdavant del món! Perquè no estar contents? Som els millors! (o gairebé...)

La difícil convivència entre l’humor i el “políticament correcte”

2011-11-02T19:30:00.001+01:00

La maduresa d’una societat es pot valorar amb la capacitat que té aquesta de riure’s de si mateixa. Quan no se sap distingir la cruesa de l’humor amb els desitjos de la societat “ben pensat” el conflicte està servit.

La crisi -econòmica, política, social o identitària- ens està deixant els nervis i la mala bava a flor de pell. Ens prenem les coses massa a la valenta, ho veiem tot negre. Res pitjor.

El que cal és riure, mirar les coses pel costat amable, treure la punta a allò que no ens agrada i buscar solucions als conflictes, no agreujar-los.

Dic tot això en referència a dos temes de diferent magnitud que han passat els darrers dies i que trobo incomprensible que succeeixin a una societat moderna com la pretenem viure. Per una banda l’incendi i destrucció, a París, de la seu del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo per satiritzar sobre l’assoliment del poder pels islamistes a Tunísia. L’altre cas, encara que de conseqüències menys espectaculars però igualment preocupant, és la crítica apareguda a diversos mitjans catalans a un gag de la sèrie “Aida” on es feia conya sobre el fet de ser català.

Integrismes n’hi ha a tot arreu; darrerament es difícil criticar qualsevol religió sense sortir-ne escaldat (els francesos ho han patit), però si també s’han de criticar i calumniar les sèries d’humor -encara que tinguin un gust discutible- pels sol fet d’intentar fer riure significa que estem arribant a extrems no desitjats, perillosos, per la bona convivència.

Cada cosa té seu temps i al seu lloc. Fem política quan toqui i sense conyes. Però a l’hora del lleure intentem veure la vida d’una forma humorística. Riure d’un mateix o dels propis sempre és una bona teràpia.

Fusió a la catalana

2011-11-01T10:57:00.001+01:00

Acollidora i integradora així ha estat sempre la nostra terra. El rètol d’aquest establiment de Torroella n’és una mostra.

Espectacles animals

2011-10-30T13:05:00.000+01:00

A la mil•lenària Xina, a la terra dels uigurs, com a molts altres contrades del planeta, es distreuen amb espectacles esperpèntics basats en el patiment gratuït dels animals. En aquest cas és la lluita bocs. Una cabronada pels pobres animals...

Humor: Un terrat del carrer Còrsega...

2011-10-22T13:10:00.001+02:00

L’humor pot ser una manera de resposta amable a les declaracions xenòfobes (andalusos, immigrants) i homofòbes (homosexualitat es pot tractar al psicòleg) del candidat de CiU, Duran i Lleida, a les eleccions del 20 de novembre.

Una altra manera de resposta és no votar-lo!

Nota: imatge que he trobat a la xarxa. M’he permès retallar-la, modificar-la i he afegit el text.

Superhomes a base de pastilles? No, gràcies!

2011-10-20T16:50:00.000+02:00

Sembla ser que el xinesos, a part de produir productes a baix cost gràcies a una política laboral medieval i rebentar preus a escala mundial, també es dediquen a la recerca militar. I pel que diuen amb uns resultats impressionants.

Si hem de fer cas a les notícies aparegudes al “South China Morning Post” l’exèrcit popular xinès ha desenvolupat un nou fàrmac que pot mantenir a les persones que el prenguin a ple rendiment durant 72 hores sense necessitat de cap mena de descans. Els experts militars afirmen que la nova medicina serà ideal per poder afrontar amb garanties òptimes les operacions contra els grans desastres naturals... Fins aquí la noticia.

Però el que ningú explica són les possibles seqüeles negatives que aquest fàrmac pugui produir als seus consumidors. Ningú parla dels límits de la ciència per canviar la natura humana.

Tampoc ningú parla del perill que una droga com aquesta passi a mans de desaprensius. Us imagineu, per posar un exemple, aquestes pastilletes barrejades amb una dosi de Viagra en mans de soldats “pacificadors” a qualsevol conflicte armat? Quantes violacions es produirien?

Ningú parla d’ètica i ja és hora que en comencem a parlar.

Errada tipogràfica

2011-10-20T10:25:00.001+02:00

A vegades els errors tipogràfics porten sorpreses. Si observeu aquest titular del Periódico la “desaparició” d’una lletra, en aquest cas la u, canvia el sentit de la frase.

Tant de bo que fos veritat. Tant de bo que totes les guerres es transformessin en gerres, tots aniríem més "alegres".

Tracte de favor a la ciutat de Barcelona

2011-10-19T21:44:00.000+02:00

La convivència a qualsevol societat es basa en un sèrie de regles preestablertes i pactades que tothom ha de complir. Quan les normes no s’apliquen a tothom per igual es trenca el conveni entre l’administració i els administrats i es posa en qüestió el respecte a l’autoritat. Si això es produeix d’una forma reiterada, l’esquerda entre govern i governats es va eixamplant progressivament i irremediablement.

I la sensació que han tingut aquesta tarda molt ciutadans de Barcelona ha estat d'un favoritisme injust. Com sinó es pot explicar que un autocar estigui aparcat en ple carril Bus al Passeig de Gràcia amb cantonada a Diputació a les 6 de la tarda i cap policia li digui res? Que no rebi cap multa? La resposta és senzilla: era l’autobús del Barça. I ja se sap que en aquesta ciutat pels seus mandataris convergents el Barça i els seus dirigents tenen butlla. Dóna igual que molesti al tràfic, dóna igual que provoqui retards als ciutadans i les ciutadanes, dóna igual ... l’autocar del Barça és intocable.

Pot semblar un tema menor però és una mostra més del favoritisme que té l’administració d’uns sobre altres, un fet que ratlla la corrupció. Algú pot imaginar-se aparcar el seu cotxe en ple Passeig Gràcia sense que se li endugui la grua? La sensació d’indefensió es palesa.

Nota: dit el que he dit, vull que consti que sóc del Barça, el que passa que és que no m’agraden les injustícies i quan les veig les denuncio.

El poeta i el guerrer

2011-10-19T15:49:00.005+02:00

M’agrada aprofitar el temps de desprès de dinar, mentre espero l’hora de tornar a emprendre la feina, per llegir els diaris digitals. Sempre es troba alguna interessant. Avui he llegit dues notícies contraposades, parlen de dos personatges també contraposats.

Per una banda un dels articles ens anuncia que en Leonard Cohen -el meu vell amic de les tardes de dissabte- traurà properament un nou disc amb un suggerent títol: “Old Ideas”. Dins del text, on es fa un repàs d’alguns punts de vista d’en Cohen sobre l’actualitat, es cita una opinió sobre Lorca que caldria emmarcar: “Va ser el primer poeta que em va convidar a viure en el seu món”. Només un poeta, i Cohen ho és amb majúscula, pot pensar i construir una frase tan maca.

L’altre article que m’ha cridat l’atenció parla d’en Steven Segal, aquell que es dedica a donar cops a tort i dret a les pelis. Resulta que el senyor Segal vol portar el seu esperit “justicier” a la realitat i s’ha compromès com ajudant del sheriff del comptat de Hudspeth. La seva missió serà impedir l’entrada il•legal de persones indocumentades als Estats Units. Em quedo astorat...

L’un reparteix paraules, l’altre garrotades. No tinc cap dubte: prefereixo el poeta!

Llaços contra el càncer de mama al Passeig de Gràcia

2011-10-19T10:50:00.001+02:00

Sortir del metro al matí i trobar-te el Passeig de Gràcia ple de llaços roses em fa recordar que avui es celebra, un cop més, el dia mundial contra el càncer de mama. És un tema que ens toca a totes i tots de molt a prop, moltes dones del nostre entorn el pateixen o l’han patit.

El càncer de mama és el tipus de tumor més estès entre les dones. Es calcula que una de cada vuit dones el desenvoluparà. A Espanya se’n detecten 22.00 casos nous anualment. Sortosament gràcies als avenços científics i a la detecció precoç el grau de supervivència ja passa del 80%. Però el combat ha de continuar: és important el seguir conscienciant i insistint en la necessitat de revisions periòdiques, ja que el 90% dels casos amb diagnòstics precoços es superen.

A algú li pot semblar que vestir un cop a l’any el Passeig de Gràcia de rosa pot ser una “frikada”, a mi em sembla que és bo per recordar que cal persistir en la lluita, una lluita que avui té un nom: el càncer de mama.

Duran: el polític que amaga el que pensa sota la barretina

2011-10-18T19:35:00.001+02:00

"No seré gaire més concret, no perquè no tingui idees sobre això, sinó perquè si les explico perdré les eleccions". Aquesta és una de les frases en referència a l’estat del benestar més destacades de la conferència que ha fet el cap de llista de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, en un acte organitzat per Esade a Barcelona.

La frase no necessita gaires comentaris; un cop més en Duran amaga el cap sota l’ala i no afronta la realitat de cara. Diu que té idees, però té la santa barra de dir-nos que prefereix callar-les, pensa que el seu silenci el farà guanyar vots.

Les receptes de Duran no cal que ens les amagui, malauradament ja les coneixem; els seus correligionaris, en Mas i en Trias, ens les estan aplicant a marxes forçades. Tancament d’ambulatoris, de plantes hospitalàries, restriccions a les escoles... retallades socials a tort i a dret. Tot, però, amb una finalitat concreta i no us cregueu que sigui per estalviar: el que vol Duran, el que vol CiU, és desmantellar l’estat del benestar, anular paulatinament els serveis públics via la concertació o la privatització del serveis més elementals i bàsics. Tot això emparant-se amb la crisi, la manera encoberta per tal que els “seus” facin negoci. Un gran negoci.

El problema no està en que Duran ens amagui el seu programa, el problema està en que si guanya CiU o els seus socis del PP, ho pagarem tots, sobretot els més desvalguts, aquells que no es poden pagar una escola privada o una mútua sanitària. Perdrem el que hem trigat tants anys en aconseguir i amb això, pel bé de tothom, no s’hi pot jugar.

Granges de nadons, un negoci amb futur?

2011-10-17T21:25:00.001+02:00

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

Hola, amor i tolerància

2011-10-15T11:21:00.000+02:00

Una petita salutació bilingüe (català-castellà) al facebook de la Carme Sánchez:

Bon dia! Cap a Sant Cugat en bus. Matí de #rugbi / Buenos días! De camino a Sant Cugat en bus. Mañana de #rugby

i la posterior resposta que ha fet l’Anna Solina:

BON DIA GUAPA/BUENOS DIAS GUAPA

m’ha permès fer una conyeta:

Hola / Hola

Un petit “divertimento” d’un matí d’un dissabte qualsevol. Però un cop feta la “gracieta” relacional al facebook he pensat en la necessitat personal i política que tenen alguns en cercar les diferències, en crear grups, en fomentar l’exclusivitat...

En el món cada dia més globalitzat on vivim prefereixo personalment, però també políticament, trobar punts de coincidència, detectar similituds, buscar acords entre les diferents comunitats i/o races.

Paraules com “hola” o “amor” tenen el mateix significat i s’escriuen igual en castellà que en català. La diferència en la paraula “tolerància” només està en l’accent.

No cal, ni és bo, que ens inventem més divergències per enaltir un ego excloent.

Qui no es fa notar és perquè no vol

2011-10-13T16:29:00.000+02:00

La setmana passada una bona amiga va anar a Londres i, en una casa qualsevol d’un carrer qualsevol - cèntrics tots dos, això sí- , hi va trobar aquesta placa.

Realment se les pensen totes!

Intolerància

2011-10-11T16:20:00.001+02:00

A la foto un membre de l’església anglicana de Zimbabwe que dóna suport al bisbe Nolvert Kunongas. Un exemple més de la poca tolerància que impera al nostre planeta. Blancs, negres, grocs, rojos, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, catòlics, protestants, budistes, musulmans, hindús, llatins, nòrdics, anglosaxons, ...

Moltes ganes de buscar les diferències i poques de voler respectar als demés.

Humor nuclear? (3)

2011-10-10T21:31:00.000+02:00

Ciutadana @lourdesmunoz

2011-10-09T07:40:00.001+02:00

Tot just havia passat una hora i mitja des de que el Consell Nacional del PSC aprovava les llistes socialistes de candidats i candidates al congrés i al senat -una decisió que relegava a la diputada Lourdes Muñoz a un lloc distanciat dels de segura elecció- i la Lourdes ja estava presentant un acte de precampanya als Jardins de les Infantes. Aquesta és la Lourdes.

La Lourdes parlava davant dels seus, a les Corts, un territori que coneix molt bé i on ha militat al llarg de tota la seva vida política. Una vida política que va començar al 14 anys a la JSC i més tard -quan els estatuts ho van permetre- al partit. Ha estat Primera Secretaria de la JSC de les Corts, Primera Secretaria del PSC de les Corts, i posteriorment ha exercit diferents responsabilitats institucionals i orgàniques. La Lourdes sap que, si les previsions de les enquestes són encertades, a partir d’ara la seva vida canviarà, que s’han acabat les interminables reunions a Madrid, el pont aeri, els actes institucionals, les comissions al Congrés... Sap, o intueix, que ja no serà diputada.

La política és així, és molt dura; amb la Lourdes, amés, també ha estat desagraïda. Al PSC som molts i moltes que coneixent la seva tasca al parlament pels drets a la xarxa i pels drets de les dones no entenem, o no ens agrada, que la Lourdes no torni a ocupar un escó a Madrid.

A la xarxa, al conèixer la notícia, han estat moltes les veus que s’han alçat planyent-se de la pèrdua de la “política digital”. En Ramón Ramón i la Monsterrat Boix han escrit als seus blocs. S’ha creat fins i tot un hashtag #adiosdiputada20 per agrupar els comentaris sobre el tema. La Lourdes és la protagonista de molts teclats i pantalles.

Però pel sentiment amb que parlen el cibernautes sembla que l’hagin perduda per sempre. Què poc que la coneixen! La Lourdes seguirà al peu del canó, ja sigui al partit com a la xarxa, no ho dubteu.

CIBERNAUTES! des d’aquí us llanço un repte: si voleu que la Lourdes sigui diputada és molt senzill; demostreu la força de la xarxa i feu campanya, a Barcelona els socialistes han de treure 13 diputats.

Nota final: He parlat de la Lourdes, però podria parlar d’altres persones, de gent integra, de socialistes de cor que no havent estat inclosos en aquestes o altres llistes han seguit treballant igual o més pels principis dels i les socialistes. Ara em venen a la memòria alguns: el Paco, el Pere, la Gemma, la Montse, l’altra Montse, la Meritxell, en Jordi, la Lidia... per sort la llista és interminable, n’estic orgullós de cada un d’ells, de cada una d’elles.

Humor nuclear? (2)

2011-10-06T21:34:00.000+02:00

Una postal de vacances...

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

2011-10-05T12:03:00.001+02:00

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.

“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La Barcelona d'en Trias, la ciutat del sexe?

2011-10-04T12:51:00.000+02:00

“L’alcalde està despistat i mira sempre cap una altra banda. Sembla que li doni vergonya aplicar les normes cíviques. Però ho ha de fer, Barcelona no pot donar aquesta imatge al món, no pot ser la ciutat del sexe”.

Aquestes declaracions es van efectuar el 31 d’agost de 2009. Les va fer el qui aleshores era cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona: Xavier Trias. Les rotundes afirmacions va ser fetes arrel d’un foto reportatge aparegut a final d’agost al diari el País. El diari relatava, i publicava unes fotos molt explícites, que als voltants del mercat de La Boqueria, sota el porxos, un cop tancat el mercat es produïen contactes sexuals de prostitutes amb els seus clients. Al mig de l carrer, als ulls de tothom.

No cal dir que la setmana següent el tema de la prostitució als carrers de la ciutat va ser un tema estrella del mitjans de comunicació. Alguns simplement analitzaven la situació, altres aprofitaven la situació per carregar d’una forma contundent per desgastar a l’equip de govern de l’ajuntament. Per alguns mitjans, un problema comú a moltes ciutats del món es transformava en un fet que només passava a una ciutat sense govern i desgavellada com Barcelona. Alguns polítics i mitjans van utilitzar amb èxit la prostitució com a arma política i electoral, els fruits es van recollir al maig del 2011: Xavier Trias, desprès de més de trenta anys de governs socialistes a la ciutat, arribava a l’alcaldia de Barcelona. La dreta, política, econòmica i mediàtica de la ciutat havia assolit el seu preuat objectiu.

Però la vida dóna moltes voltes. Resulta que tot just acabat l’estiu, passat els 100 dies de gràcia que es mereix qualsevol govern, el Periódico edita en portada i pàgines preferents un ampli reportatge sobre la prostitució als carrers de Barcelona, amb material gràfic on es demostra que hi ha intercanvis sexuals al carrers del Gòtic.

La polèmica esta servida: ara la dreta política, econòmica i mediàtica no podrà acusar a Jordi Hereu de mala gestió. Ara els responsables de mantenir el tan valorat “ordre” no són els socialistes. Ara els responsables són la dreta política d’aquesta ciutat: els regidors i regidores de Convergència i Unió.

Com era d’esperar en Trias no ha trigat gens en contestar -l’aparell mediàtic “rides again”- i en unes declaracions al propi Periódico argumenta que la situació és inadmissible, que la culpa és de la llei d’estrangeria i tot un seguit de bones paraules. Bla, bla, bla ... en Trias no vol recordar que deia fa dos anys quan es ficava amb l’Hereu. Probablement hauria de reconèixer, seguint les seves tesis, que ell mateix, sí l’alcalde Trias, està despistat i mira sempre cap una altra banda. Fins i tot, per coherència, hauria de demanar la seva pròpia dimissió.

Nota final: em comprometo a parlar sobre el que penso sobre la prostitució -que no s’ha de tractar d’una manera frívola, ni partidista- en un futur article, el d’avui només és reacció a una notícia. Crec que es necessari i també he volgut recordar la història recent d’aquesta ciutat.

Crònica d’una matinal de festa major a les Corts

2011-10-02T18:24:00.000+02:00

Primer diumenge de Festa Major del barri. Avui es fan poques activitats, el cap de setmana fort serà el vinent.

Tot anant cap a la plaça de la Concòrdia, pujant el carrer Numància em trobo de cara amb els participants de la passejada sobre rodes bicis i patins, un mar de samarretes verdes envaeixen el carrer.

Trec el cap per l’espectacle infantil que fan davant de l’Espiga. Fa anys que, per sort, no haig de portar als meus fills a aquest tipus d’espectacles, però no ha canviat res; les mateixes bromes, les mateixes cançons: els mariners aprofiten que bufa el vent per cantar una cançoneta... Els nens, però, sembla que s’ho passen bé.

Em planto a la Concòrdia, hi ha la mostra d’entitats de cooperació del districte. Saludo als coneguts, en especial als de l'associació Selva Camerun. En un principi la plaça està força buida, cap a les dotze la cosa comença animar-se, mentre els pares miren les paradetes hi ha un estrany espectacle a dalt de l’escenari. Ara la plaça ja fa goig.

De tornada cap a casa faig un tomb per Can Rosés: els escacs gegants i les partides d’afeccionats, tot un clàssic. A l’altra banda de la plaça els firaires fan el seu “agost”.

És Festa Major

Humor nuclear? (1)

2011-10-02T10:40:00.000+02:00

Espera un moment! Vens del Japó?

Tot per la pasta

2011-10-01T21:09:00.000+02:00

En aquest món que ens ha tocat viure hi ha gent, i animals, que són capaços de fer qualsevol cosa per la “pasta”. A la foto en teniu la prova.

El volcà i els llangardaixos

2011-10-01T12:04:00.000+02:00

Els llangardaixos gegants de l’illa de Hierro estan de pega. Si les continues sacsejades de la terra que està sofrint l’illa continuen, o finalment es produeix una erupció volcànica, els més de 250 llangardaixos que es crien al Centro de Reproducción e Investigación del Lagarto Gigante de El Hierro, hauran de ser traslladats donat que l’espai on viuen corre un gran perill per possibles despreniments.

El llangardaix gegant de Hierro (Gallotia simonyi) que pot arribar a mesurar uns 75 cm és una espècie endèmica de l’illa de Hierro. Es creu que en llibertat en poden existir al voltant de 400 exemplars. Donat que és un dels rèptils més amenaçats i catalogat com a en perill d’extinció tot els que es faci per salvaguardar l’espècie és molt important.

(No puc parlar de llangardaixos sense recordar el poema de Gracía Lorca)

EL LAGARTO ESTÁ LLORANDO

El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.

El lagarto y la lagarta
con delantaritos blancos.

Han perdido sin querer
su anillo de desposados.

¡Ay, su anillito de plomo,
ay, su anillito plomado!

Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.

El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.

¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!

¡Ay cómo lloran y lloran.
¡ay! ¡ay!, cómo están llorando!

Martine Aubry, una dona socialista

2011-09-30T12:00:00.000+02:00

El proper 9 d’octubre els socialistes francesos celebren la primera volta de les primàries per escollir el seu candidat o candidata a la presidència de la República francesa.

Tres homes, Arnaud Montebourg, Manuel Valls, François Hollande, i dues dones Ségolène Royal i Martine Aubry, competiran per ser una de les dues persones que passaran a la ronda final i definitiva prevista pel 16 d’octubre. De moment , i si hem de cas a les enquestes, els que surten millor col•locats per passar a la segona són en François Hollande (més del 40%) i la Martine Aubry (més del 30%).

A mi m’agrada l’Aubry, em transmet seguretat i confiança. M’atrauen els seus plantejaments. Apart de visitar la seva pàgina web, us recomano el vídeo d’una entrevista que li van fer a Liberation on, entre d’altres compromisos, es parla de pujar els impostos als rics i las especuladors, de canviar de política europea front la crisi (amb això hauria de pactar amb la Merkel) i d’equiparar els sous dels homes i les dones.

En altres entrevistes i aparicions publiques Aubry ha anat més enllà; ha assegurat que si arriba a l’Elisi com a Presidenta de França una de les primeres mesures que prendrà és la llei que instauri la paritat de salaris entre sexes. Només per això ja val la pena recolzar-la.

Interview intégrale de Martine Aubry à Libération - Libération vidéo
Interview intégrale de Martine Aubry à Libération le 19 septembre 2011

Mots-clés : martine aubry libération interview candidate primaire ps

Video de libevideo

La vergonya dels anuncis de “relax”

2011-09-29T16:35:00.000+02:00

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Els neutrins i l’avortament. O el viatge en el temps del PP

2011-09-27T17:03:00.000+02:00

Llegeixo que els neutrins són unes partícules subatòmiques -si són partícules s’haurien de nomenar neutrines, oi?- que és generen a les reaccions del Sol i dels reactors nuclears. Diuen que es produeixen constantment, que són difícils de detectar i de veure ( jo no n’he vist mai cap i això que m’hi fixo força). Els neutrins estan de moda: un experiment ha revoltat tot el món científic, sembla ser que s’ha descobert que poden viatjar a una velocitat superior que la llum.

Si l’experiment no és erroni, cosa que afirmen no pocs experts, s’obriria un nou camp en el món de la relativitat, Einstein quedaria en entredit. I, el que pels profans és més apassionant, alguns més agosarats insinuen que aquesta troballa podria obrir la porta a viatjar pel temps. El vell somni de científics il•luminats de les pel•lícules de ciència ficció fet realitat...

Llegeixo que els del PP, en boca de la seva coordinadora de Participació Social Ana Pastor, diuen que si guanyen les eleccions del 20 de novembre derogaran la llei de l’avortament per “injusta i innecessària”. Pel que sembla els del PP no els calen ni neutrins ni màquines del temps per tornar al passat, a la prehistòria democràtica d’aquest país.

Però deixem-nos de conyes que el tema és molt seriós. L’anunci del PP fa perillar una llei que més enllà de regular el tema de l’avortament, garanteix una accés a la sanitat digne i segura a les persones més desvalgudes. Heu pensat alguna vegada quines són les dones més perjudicades amb una no regulació de l’avortament? Per si no ho sabeu us recordo: les persones amb menys recursos i/o amb menys informació.

Si guanya el PP i seva la proposta prospera tornarem als vells temps de l’Espanya negra: mentre unes aniran a Londres avortar, altres ho faran en qualsevol racó sota unes condicions higièniques pèssimes i posant en perill la seva vida. No és un tema menor, és un tema de justícia social.

Les aparences enganyen o la transformació radical d’en Trias

2011-09-26T17:30:00.001+02:00

Al món animal no tot és el que sembla. Ningú diria, sense veure els seus progenitors, que aquesta cria de langur platejat (Trachypithecus cristatus) amb aquest color taronja tan espectacular un cop adulta tindrà un color gris fosc metal•litzat.

El mateix passa en el món de la política, no tot és el que sembla. Ningú diria fa un any que el llavores candidat a l’alcaldia de Barcelona Xavier Trias, autoproclamat socialdemòcrata i amb pinat de bon jan, es transformaria d’una forma radical un cop assolida l’alcaldia.

Per no fer-me gaire pesat només un poso dos exemples:

1.- Aturar d’arrel la política de llars d’infants públiques i proposta de concertació de les llars d’infants privades.

2.- Proposta de pujar d’una manera notòria el preu dels transports públics.

En Trias té una manera molt peculiar d’interpretar la socialdemocràcia i sobretot d’entendre el que és el repartiment de la riquesa. Reparteix només pels “seus” i no als qui més ho necessiten.

Tornant al símil del regne animal en Trias ha evolucionat d’una manera espectacular de bon xai a llop ferotge. Quin canvi!

"Con Burka y a lo loco" o el vot femení (limitat) arriba Aràbia

2011-09-25T18:15:00.001+02:00

Sabíeu que Aràbia Saudita és l’únic país regit per la llei islàmica que nega el vot a les dones? Doncs sembla, si hem de fer cas a les paraules del rei saudita Abdullah, que això canviarà properament.

En una intervenció davant del Consell de la Shura -una mena de parlament sense cap tipus de poder legislatiu- Abdullah va assegurar que a partir de les eleccions de dijous que ve les dones podran participar a les eleccions municipals. Un fet històric que equipara els drets les dones als drets electorals dels homes dins la minsa democràcia saudita. Un democràcia on per pertànyer a la Shura només es pot ser escollit pel rei!

Les dones saudites d'aqui quatre anys podran votar a les municipals i ser escollides regidores, això sí ben tapadetes amb el burka. Quan podran triar realment el seu futur?

Xenofòbia manipuladora a les rodalies de la Monumental

2011-09-25T15:55:00.000+02:00

Avui diumenge 25 de setembre, complint una decisió històrica del Parlament de Catalunya es “celebrarà” la darrera 'corrida' braus a Barcelona. Així es posa el punt final al que han estat molt anys de reivindicacions i al que moltes persones considerem, amb diferents adjectius, una salvatjada.

Però la prohibició de les curses de braus no agrada a tothom, ahir una dia abans de la darrera “corrida”, la plaça Monumental plena de gom a gom protestava en contra la proscripció sota els crits de “llibertat“. Entenc, que no comparteixo, la seva indignació: han perdut el que ells creuen un dret i clamen per recuperar-lo. Espero, sincerament i democràtica, que no ho aconsegueixin...

Però la meva intenció no era parlar-vos de toros, volia denunciar el que algunes organitzacions polítiques sense escrúpols fan: la manipulació intencionada d’un sentiment d’indignació per portar l’aigua al seu molí. Intentar treure suc del malestar dels “procorrides” de toros -em nego a donar-los el títol de protaurins- i repartir pamflets amb mentides xenòfobes a les rodalies de la plaça de braus no té nom. És senzillament repugnant, intolerable i detestable. No sé si el pamflet de PXC pot ser un tema per portar a la fiscalia, però sí que tinc clar que els demòcrates de tots colors hauríem d’aïllar a partits com Plataforma per Catalunya.

Nota final: espero que ben aviat podrem abolir els correbous, els bous embolats i la resta d’espectacles violents amb animals. La lluita continua...

Hereu i Trias. Lideratges, manipulacions i llibertat de premsa.

2011-09-24T12:40:00.000+02:00

Fa un temps, quan en Trias era cap de l’oposició acusava a en Jordi Hereu de manca de lideratge degut a que s’havia de pujar el preu dels transports públics (per sota del cost de la vida). Ara en Trias anuncia que enguany els preus dels transports públics pujaran d’una manera important, algú li dirà que li manca lideratge?

Fa un temps la premsa convergent i de dretes quan l’Hereu era l’alcalde de Barcelona carregava, per excessiva, contra la pujada del transport públic, i això que era per sota de l’increment del cost de la vida! Avui la premsa convergent i de dretes de Barcelona calla contra l’anunci d’una pujada de preus del transport públic molt més considerable anunciada pel alcalde Trias.

Fa un temps Hereu era per la premsa convergent i de dretes de Barcelona un mal alcalde per pujar els preu dels transports públics, avui la premsa convergent alaba a l’alcalde Trias.

El que era abans manca de lideratge (Hereu) ara és responsabilitat (Trias). Aquesta és la gran imparcialitat de la premsa convergent i de dretes barcelonina. Això sí, si algú es queixa se’l acusa ràpidament d’antidemòcrata per atemptar contra la llibertat d’expressió de la premsa. País...

La “violència civilitzada” arriba als infants

2011-09-23T19:16:00.001+02:00

Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

Sobre militància política: quan creus que els “teus” s’equivoquen. La moratòria d’Ascó

2011-09-23T11:15:00.000+02:00

No descobriré res de nou, però no està de més recordar-ho: en moments de crisi política, quan les coses no marxen com haurien d’anar, quan els resultats electorals no acompanyen participar activament en un partit polític que està governant o que ha perdut el govern recentment és força complicat.

La crisi dels partits fa aflorar les discrepàncies internes així com els diferents matisos -sovint molt importants- sobre l’anàlisi de la realitat i la forma d’actuar per aportar sortides i solucions.

Els dirigents de les organitzacions o dels governs, com és el seu deure, han de prendre constantment decisions. Unes decisions que no sempre acontenten a tothom per un igual, decisions que poden ser contradictòries, discutibles i fins i tot errònies. Unes decisions que costen d’assumir. Avui discrepo d’una d’aquestes decisions tot i que l’acato.

Considero que la decisió presa pel Ministeri d’Indústria de renovar per 10 anys més l’explotació de la central nuclear d’Ascó (I i II) basant-se en l’informe favorable emès pel “Consejo de Seguridad Nuclear (CSN)” és un lamentable error. Un error polític i un error mediambiental de gran magnitud.

Penso que no s’ha de fer prevaldre, com crec que ha fet el govern, l’economia sobre la seguretat de la població. Ascó, per molt que ens diguin i com es demostra d’una forma constant amb les seves aturades i “petits” problemes, no és una central segura.

Al PSC som molts que pensem que l’economia ha d’estar sotmesa a la seguretat de la població i de la preservació del medi natural, no al inrevés. Som molts als que la decisió ministerial no ens ha agradat. Estem jugant el futur de la nostra Terra a la ruleta russa. Esperem que la moratòria només es quedi en un l’error polític i no una decissió que haguem de lamentar.

Personalment opino que el millor camí és l’abandonament de l’energia nuclear i apostar per les energies cent per cent renovables. La tecnologia actual ja ho permet i els costos no són excessius, només falta voluntat política i coratge d’enfrontar-se a alguns poder multinacionals. Tal vegada es podria aprofitar la greu crisi econòmica que estem patint per fer reformes -quan no revolucions- també del nostre sistema energètic.

Tornant al principi i per que quedi ben clar i que ningú tingui temptacions de fer males interpretacions: malgrat els seus errors i defectes els “meus” són de llarg els que millor em representen.

Catalans! No us resigneu a la Feliu i la seva geganta. Una altra Catalunya és possible!

2011-09-22T16:40:00.001+02:00

Sempre he cregut i defensat que tothom té dret a pensar el que vulgui. Sempre he estat convençut que en la diversitat de les persones i els seus actes està la salsa de la vida. Opino que el pensament únic no condueix enlloc. Crec que la tolerància respecte els altres és vital per a la convivència...

Ara bé, dit tot això, també afirmo que hi situacions que em sobrepassen, que em desborden. Pel meu cap no entren alguns fets que estan passant darrerament a aquest petit país, actes que em fan sentir incòmode i que fan tenir vergonya aliena.

La Núria Feliu, sí aquella que alguns anomenen la ”nostra” Núria, ha fet una de les seves. En un altre acte de pura megalomania sense límits que ens té acostumats s’ha fet fer una geganta de més de tres metres a la seva imatge i semblança. S’ha fet organitzar un homenatge “popular”, amb regidor convergent i mossèn inclosos, a millor glòria de la seva figura. I, finalment, davant d’uns tres-cents veïns ha “regalat “ al barri de Sants la seva geganta.

Quan he llegit la notícia m’he quedat sense alè. El to vanitós i presumptuós de la diva serà un exemple del que haurem de “patir” sota el poder convergent a partir d’ara? Tan baix hem caigut?

Jo no em resigno; el model de la Catalunya que es mira el melic, el model de la Barcelona carrinclona no és el meu. El denunciaré i perseguiré, democràticament, allà on faci falta.

Els espantaocells d’en Trias

2011-09-15T13:11:00.001+02:00

Un cop han passat uns mesos de la presa de possessió d’en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, el maquillatge amb que va començar el seu mandat comença a perdre color. Les mesures que s’han pres -tot i comptar amb un recolzament mediàtic que ni el president Pujol en les seves millor èpoques va tenir- no han donat els fruits perseguits. La ciutadania comença a detectar que darrera una magnífica escenografia no hi ha res, que el que diu en Trias és un bluf.

Us poso com exemple el desplegament policial conjunt de mossos i guàrdia urbana a algunes estacions del metro barceloní per tractar d’evitar furts. Avui mateix el propi Trias reconeix a la premsa que, a més de l’alt econòmic de l’operació difícil de mantenir per les arques municipals, la seva eficàcia es mínima ( diu que sembla ser que la delinqüència al metro que només ha baixat en un 12%) i el que realment ha passat és que els lladres s’han traslladat a altres estacions.

En Trias i el seu equip a part d’ignorar la realitat de Barcelona, sembla desconèixer el que al món rural tothom sap: si poses un espantaocells en un camp els ocell no desapareixen, senzillament canvien de camp i continuen fent de les seves. Traduït a la ciutat: posar policia a unes quantes estacions de metro no elimina als carteristes, simplement els desplaça.

Sobre militància política: possibilisme, responsabilitat, desencant, radicalisme, conformisme i conviccions

2011-09-14T16:35:00.000+02:00

Això de militar en un partit polític quan la política és desprestigiada i injuriada a tort i a dret no és gens fàcil. I encara ho és menys quan el teu partit de tota la vida està en hores baixes, molt baixes. I si a tot això hi afegim el formar part de la direcció d’una agrupació i ser-ne el màxim responsable la “cosa” encara és complica encara més.

Força gent -de la que habitualment llegeix el meu bloc- m’ha preguntat perquè fa temps que no escric, si em passa alguna cosa. La resposta no és senzilla i tampoc és única. Es podria resumir en un “allargament” voluntari de les vacances. Un allargament necessari per agafar una mica d’aire, per repassar el curs passat i les seves conseqüències polítiques amb lles seves doloroses seqüeles personals. Ha estat un descans mental vital -no és fàcil “produir” un apunt gairebé diàri- que s’ha perllongat més del previst.

Opinar de política públicament no és còmode, sobretot quan el que dius es pot interpretar d’una manera esbiaixada per part de detractors de dins de la pròpia organització o externs (premsa o altres partits). I com que l’experiència viscuda en la pròpia pell m’indica que s’ha d’anar amb peus de plom ja que es poden utilitzar les paraules individuals expressades en un bloc per perjudicar al partit he decidit estar-me uns dies d’escriure. Però penso que aquest període polític i social en que vivim és prou interessant i massa important per quedar-se al marge.

I aquest estiu han passat massa coses com per mantenir-se callat. Davant de decisions polítiques controvertides, ja sigui pel contingut o per la forma com que s’han produït, les direccions socialistes basant-se en el possibilisme han apel•lat a la tan esgrimida “responsabilitat” a les seves bases. La resposta, però, no ha estat uniforme. El desencant d’uns és notori i els seu “compromís” amb l’organització es dilueix paulatinament. Altres radicalitzen els seu discurs i aixequen banderes de lluita i de resistència que ens allunyen de la “centralitat”*. Finalment n’hi ha alguns, els que més, que accepten amb un conformisme pel meu gust massa dòcil les decisions del “mando”.

Les i els militants polítics si bé han de ser responsables també han de ser conseqüents amb les seves conviccions, “l’obediència deguda” no és mai bona. Sovint oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització. Però també es cert que és imprescindible cercar els punts d’encontre per tirar endavant qualsevol projecte col•lectiu i amb voluntat de govern.

En una etapa històrica on la crisi política afecta profundament als socialistes, quan des de la dreta, que utilitza tots els seus tentacles mediàtics i econòmics, se’ns intenta fer creure que les idees de l’esquerra són una quimera, el que cal és una reafirmació dels nostres principis. Només així i si treballem conjuntament, com un equip, amb molt debat intern, donant respostes senzilles (les nostres no les de la dreta!) i fent-nos ben visibles, tornarem a rebre la confiança de la majoria. Aquest és el repte que els i les socialistes no podem defugir i hem d’encarar amb valentia.

*No s’ha de confondre “centralitat” amb “centre” o “centrisme”. Són conceptes ben diferents i sovint antagònics.

Idiocràcia

2011-08-29T10:00:00.000+02:00

Desprès del descans estival avui reprenc les entrades al bloc. Per començar una coseta lleu: us adjunto una foto d’un adhesiu que he vist al costat de la feina. Una imatge que podria representar perfectament la preocupant situació d’esperpent polític i cultural que vivim - i patim - actualment.

Un ocell molt llaminer

2011-07-30T21:40:00.000+02:00

Pels parcs de Stockolm és fàcil veure aquesta mena de còrvids. Són petits i juganers. Sempre estan remenant a veure que troben per menjar.

Aquests en concret ha trobat una llaminadura i se la està cruspint, esperem que no li pugi gaire el sucre!

(Per cert si algú em pot donar més informació sobre aquest mena de còrvid serà ben rebuda. Gràcies)

Humor: Publicitat vegetariana

2011-07-30T18:15:00.000+02:00

Els jocs de paraules són un vell recurs publicitari... aquest m'ha tret un somriure.

Stockolm a Linné

2011-07-28T22:00:00.000+02:00

Al costat de l’hotel tenim un magnífic parc amb un nom difícil de recordar -Kungliga Humlegärden- que sovint travessem per anar cap el centre.

Fem un agradable passeig, que per molt que es repeteixi no es fa mai pesat, entre zones infantils, grans arbredes, prats verds i una gran estàtua dedicada a Carl von Linné.

I veure la figura de Linné, a casa nostra conegut com Carlos Linneo, com a naturalista frustrat no em deixa indiferent. Vagi des d’aquí el meu reconeixement al gran zoòleg, botànic, naturalista i sobretot científic que va establir els fonaments de la nomenclatura binominal; el fundador de moderna taxonomia, la ciència de la classificació.